El petit municipi gironí de vuit-cents habitants aplega més de 200 persones al voltant de la cultura editorial i la memòria llibertàries
Omar Estrany*
Existeixen no pocs instituts de secundària a la metròpoli amb més alumnes matriculats que persones inscrites al padró de Tortellà, una acollidora vila garrotxina situada al nord-est de la comarca, distant divuit quilòmetres d’Olot i limítrof amb els municipis d’Argelaguer, Sales de Llierca i Montagut i Oix. La demografia, però, no va ser pas impediment perquè el passat 4 de maig el Casino de la localitat esdevingués l’epicentre del moviment llibertari actualment existent a Catalunya.
Resulta complicat posar en dubte que determinades coses s’han trastocat des que la Cinètika, al barceloní barri de Sant Andreu, acollí la tretzena i darrera edició de la ‘Mostra’ sis anys enrere. No hi ha espai en aquesta petita i humil crònica per a detallar les circumstàncies, ni tampoc per a cercar les causes, de la desaparició d’un aplec editorial que es va celebrar de forma relativament continuada des de 2005 a diferents localitzacions de la ciutat comtal. El que va quedar clar dissabte passat, a més d’una hora i mitja de distància en cotxe, és que –almenys de forma aparent- el nucli principal de l’interès per l’antiautoritarisme i per la consecució d’una vida tan allunyada com sigui possible de les categories que vertebren l’statu quo, ja no existeix a sobre del ciment i l’asfalt. Com a mínim, no de forma exclusiva. I és que, com resulta obvi, els vectors de la dominació també s’han modificat i la contradicció capital-treball, tradicionalment concentrada a les ciutats, i element principal de mobilització col·lectiva potencial, ja no és el factor predominant d’exclusió i desigualtat. De forma complementària, la gestió autoritària de la Covid-19 sumada a la insuportable pressió dels preus del lloguer i la desorbitada pujada de la cistella d’una compra cada cop més artificial, va facilitar la sortida de centenars, si no milers, de persones cap a zones poc poblades, situades a una distància considerable de la conurbació. No obstant això, és necessari remarcar que no tothom qui ho hagués volgut va poder posar el peu a l’exili neorural i no totes les zones de l’interior de Catalunya van esdevenir destí per igual d’aquest particular èxode metropolità. Una altra qüestió, que per si mateixa necessitaria un text a part, seria preguntar-se si és possible articular una autèntica (nova) vida rural a Catalunya, on la urbanitat s’estén arreu, la pagesia així com la ramaderia de subsistència són residuals, i la pràctica totalitat del camp està sotmès als dictats de la indústria alimentària. En aquest sentit, sense desmerèixer en absolut l’èxit, per altra banda, difícilment discutible, de la Trobada del Llibre Anarquista celebrada a Tortellà, i parer de qui escriu, va mancar al programa de la jornada un espai de reflexió col·lectiva sobre l’actualitat de l’antagonisme polític-social d’extracció llibertària i les causes que allà on l’exclusió, la despossessió i la pobresa es manifesta amb més cruesa, allà on els nens i les nenes no poden trepitjar terra que no sigui de parc urbà, allà on les persones han de sotmetre’s a dues feines per tal de poder assumir el pagament d’una habitació, no es produeixin esdeveniments que articulin una crítica radical a la vida travessada pel treball assalariat, la mercaderia, l’espectacle, l’individualisme narcisista i l’extensió de la racionalitat instrumental, burocràtica. En altres paraules, allà on l’alienació i l’estranyament disposen del sòl més fèrtil possible.
Una part de les editorials i col·lectius presents a la Trobada (O. ESTRANY)
Al migdia d’una jornada que es despertà força assolellada, desenes de persones feien cua ordenadament per a recollir un plat de paella vegana, que s’acompanyava amb amanida, coca dolça artesana i bon vi. Moltes la menjaven assegudes al pati del Casino, mentre conversaven, algunes dempeus, amb les paradistes d’editorials i col·lectius que s’hi aplegaren des de bon matí. Abans, va tenir lloc un senzill i emotiu homenatge a Salvador Puig Antich a propòsit del cinquantè aniversari de la seva execució amb garrot vil, al magatzem de la presó Model de Barcelona, per part del règim franquista. Les germanes del militant del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), acompanyades de Ricard Vargas Golarons, company de Puig Antich als grups autònom dels anys setanta, van remarcar, d’una forma més aviat ambigua, tot sigui dit, la vigència de la lluita contra tota mena d’autoritarisme i per la llibertat. Tot seguit, un membre de Prometeo Ediciones, acompanyat de Vargas Golarons, va presentar el llibre ‘No fuimos nosotros quienes asesinamos a Puig Antich’. I com a culminació de les activitats matinals, la música folk va donar pas directe a l’àpat pel qual es van vendre al voltant de 150 tiquets, seguit d’una extensa i agradable sobre taula, amb partida d’escacs inclosa.
Dos assistents juguen a escacs durant la sobre taula, després d’enllestir la paella. (O. ESTRANY)
Des del punt de vista estrictament editorial, és a dir, relatiu al llibre i a les diferents formes que pot prendre la difusió per escrit de la cultura antiautoritària, la trobada va comptar amb un nombre no menor d’iniciatives, algunes de les quals iniciaren el seu camí amb pràctiques purament autogestionàries i, amb el pas del temps, s’han acabat professionalitzant dins l’àmbit de l’Economia Social, com seria el cas de la cooperativa santsenca Descontrol. Tampoc estigué absent Virus Editorial, a hores d’ara un nom històric en el camp de la publicació i la distribució a llibreries. Un xic més enllà, l’interessant d’aquest tipus de trobades, a parer meu, és tenir l’oportunitat de descobrir iniciatives minoritàries, impossibles d’articular sense l’esforç militant de persones anònimes, com va ser el cas de Prometeo, esmentada anteriorment, el grup transfeminista La Màquia (abans conegut con Azadi Jin), vinculat amb l’impremta autogestionada Bauma o Edicions La Polilla.
Distribuidora La Polilla va compartir taula amb Prometeo Ediciones (O. ESTRANY)
Per la banda de les organitzacions socials vinculades a l’anarquisme, no podia faltar l’estand de CNT, un sindicat amb força implantació tant a Olot com al conjunt de les terres gironines. Cal destacar que la Trobada va tenir una rèplica anterior a Figueres, impulsada per l’organització anarcosindicalista a finals d’abril. Més endavant, l’esdeveniment es replicarà a la Bisbal de l’Empordà –el 25 d’aquest mes- i finalment a Girona, els dies 31 de maig i els dos primers dies de juny. Continuant amb l’àmbit de l’antiautoritarisme organitzat, a Tortellà va tenir presència la Federació Anarquista de Catalunya (FAC), fundada el 2013 i vinculada a Embat, les quals van fer gal·la d’un pragmatisme força revelador durant els moments àlgids de procés sobiranista. Finalment, la sola presència de la Garrotxa amb Palestina serví per a recordar l’ignominiós extermini de la població civil de Gaza per part de l’exèrcit de l’Estat d’Israel, amb la complicitat dels dirigents occidentals. No m’agradaria avançar més enllà, canviar de tema, sense realitzar un esment especial dedicat a totes aquelles individualitats i grups que, encara avui, en temps d’extrema colonització tecnològica i virtualització generalitzada de pràcticament totes les formes d’activitat política no institucional, continuen apostant per l’autogestió editorial en paper com a forma de militància, així com per la reproducció quasi artesanal de textos que consideren rellevants en la lluita emancipatòria, sense obediències comercials.
Ara sí, just en aquest punt, i a parer meu, crec necessari posar el focus en l’esforç organitzatiu que hi va haver darrere de l’esdeveniment celebrat a Tortellà i la peculiar forma sota la qual aquest es va materialitzar. Sense més preàmbuls ni rodejos, parlo de l’autogestió: l’esforç sorgit de diferents individualitats afins i properes, que comparteixen certs objectius relatius a la transformació d’àmbits rellevants de la seva quotidianitat i que decideixen col·laborar en la consecució de quelcom que se situa més enllà de la suma de les parts. El resultat que s’espera de l’autogestió col·lectiva, als entorns influïts en certa mesura per l’anarquisme clàssic, en el millor dels casos i no sense dificultats, és la creació d’espais on les persones puguem socialitzar de manera no autoritària. En el cas que ens ocupa, va durar un dia, però és necessari transcendir-ho, anar més enllà de la conjuntura, i aconseguir que iniciatives d’aquest tipus s’estenguin arreu del territori, inclosa la metròpoli, gaudint de continuïtat en el temps per a proveir-nos d’espais antagonistes organitzats des de l’autonomia, facilitadors d’autorealització individual i que possibilitin l’acció directa no subordinada. En paraules del filòsof que més influència va tenir en la revolució cultural nord-americana dels anys seixanta del segle passat, Paul Goodman, l’autogestió en la pràctica, per petit que sigui l’objectiu o fita que es proposi assolir, perfila de forma radical l’esbós d’un món significatiu en el qual poder actuar i realitzar-se. I cal poder fer-ho, afegiria, si se’m permet, sense mediacions de tipus autoritari, caracteritzades per l’especialització extrema i l’hipercomplexitat, com és la pròtesi tecnològica –sí, el que anomenem mòbil- omnipresent avui a les nostres vides.
Al centre, J. C. Pérez Cortés, autor del llibre ‘Anarquía relacional’. (O. ESTRANY)
A partir de les quatre de la tarda, la trobada continuà amb les dues xerrades restants previstes al programa, les quals van comptar amb l’activa participació d’una assistència visiblement intergeneracional que –quan ho va creure necessari- no va dubtar a pronunciar-se de forma crítica amb algunes intervencions dels ponents. En general, l’assistència es va mantenir en un nivell prou significatiu al llarg de totes les activitats que composaren la jornada. Juan Carlos Pérez Cortés, expert en intel·ligència artificial i autor del llibre ‘Anarquia relacional’, acompanyat de la traductora de la versió catalana, publicada per Tigre de Paper el 2021, Núria Vidal, s’esplaià en les seves experiències de sexe-afectivitat no normatives, posant èmfasi en les dificultats de superar el paradigma monògam hegemònic. Sobre aquest tema, certament, es trobà a faltar una reflexió de més ampli espectre en relació amb les condicions de socialització i, per tant, psicològiques necessàries per a permetre la conformació d’una estructura de caràcter radicalment diferent, que en esdevenir majoritària, faci possible el capgirament efectiu de les formes d’interrelació personal tradicionals. Més tard, la vetllada va prosseguir amb un col·loqui sobre el moviment obrer i les col·lectivitzacions a la Garrotxa, amb la participació de Joan Barnades, autor del llibre ‘Orígens del moviment obrer a Olot 1840-1923’ i Marciano Cárdaba, historiador del moviment obrer a les terres gironines i membre de la redacció d’aquesta revista.
Marciano Cárdaba, primer per la dreta, durant la presentació del llibre escrit per Joan Barnades (O. ESTRANY)
Finalitzada totalment l’activitat editorial, mentre es plegaven les carpes i els llibres que ningú va comprar tornaven a les seves caixes, la jove coral de Tortellà, de nom ‘La Corral Rural’, oferí un breu repertori de cançons populars que va gaudir d’una càlida acollida –fins i tot van haver de fer un bis- entre les no poques persones que encara romanien al pati del Casino tortellenc. Just després, quan el sol estava a prop desaparèixer, i uns Pirineus notablement enfarinats ja no s’albiraven a l’horitzó, el grup ‘Petaluda en Elm Street’ va posar el punt final a gairebé dotze hores d’aplec llibertari tortellenc.
Des de la perifèria metropolitana, on habita qui escriu, caldrà seguir de prop les futures rèpliques d’aquest petit terratrèmol gironí al volant del llibre antiautoritari. Ara, sense dubte, és el torn que altres moguin fitxa.
*Dècades enrere i d’una forma no acadèmica, l’Omar va començar a interessar-se per la filosofia social i la teoria crítica, posant especial atenció a les patologies inherents a una vida quotidiana travessada pel treball assalariat, els diners i la mercaderia. En aquests temps en què regna la falsa consciència, l’Omar es troba en una situació estranya; no es reconeix a sí mateix, només com a pseudònim.
edicionsestranyes@riseup.net
