Albert Hola*
Dècades enrere s’esdevenia una mena de veritat absoluta, que eren les informacions, estudis acadèmics i notícies «filtrats» per les «forces vives» del planeta: Empresaris i Estats amb els seus inefables i omnipotents canals de comunicació hegemònics.
I allò que emanaven era la veritat semi pura perquè «ho diu el diari, ho diu la tele, surt a l’enciclopèdia».
Les despeses econòmiques d’impressió, infraestructures de comunicació, recerca, manteniment de reporters arreu… convertia les lluites revolucionàries contra el voraç capitalisme en minses pucetes front els Titans.
Tanmateix les crítiques antagonistes tenien ben clar l’obelisc de la «mentida objectiva» a batre i desmentir. Malgrat la desigual proporció de recursos permetia respostes contestatàries i propostes alternatives a les informacions manipulades de la realitat, a les quals les minories conscienciades o interessades s’hi podien atansar.
Amb posterioritat la universalització d’internet ens va permetre somiar i creure en la probabilitat palpable de democratitzar els mitjans per contrarestar les «mentides objectives» del poder.
Però internet no és neutral, la controla qui la controla. Les esquerdes i forats no són tants. I els algoritmes de les aplicacions i xarxes socials de difusió gratuïtes, a banda de xuclar-nos la privacitat i el temps, tampoc no són precisament equànimes ni honestos.
Amb la «internet a casa» va florir arreu l’antagonisme. Va suposar una mena de primavera, un miratge de la contestació mediàtica revolucionària (no sé pas si encara se’n pot dir així) o emancipadora.
Ara potser podria ser possible avançar per l’esquerra el monolitisme del control mediàtic del coneixement des dels poders vius estant. I des del domicili! Amb simples ordinadors! Un gran pas camí de l’horitzó de l’autogestió revolucionària.
Segurament «ells» deurien diagnosticar la mateixa esquerda. I ben preocupats. Així que deurien contractar el millor equip de mercenaris psicòlegs, sociòlegs, comunicadors i «todòlegs» a sou del millor pagador. Aquests els van oferir el remei a la malura: La Postveritat.
En endavant des dels poders estant ja no caldria una «veritat manipulada objectiva» per legitimar-se sinó que ‘escamparia indefectiblement sobre qualsevol tema tot un raïm mil·limetrat de mitges veritats, veritats incompletes, inexactituds, titulars sensacionalistes, idees simplistes amb ganxo i glamur o fins i tot falsedats, amb l’objectiu de protegir les Piràmides del Poder mitjançant la simple distracció omnipresent, bigarrada i permanent.
Del «criteri obedient» de la «mentida objectiva» Oficial imposat a les considerades «masses acrítiques»… a la generalització de «l’opinió epidèrmica, superficial», cuidant que no erosioni realment les Cúpules. «Massa amorfa amb opinió no té criteri constructiu i és mesella», que deia algú.
I què passa amb el potencial poder revolucionari intrínsec a la democratització de l’accés a internet i les xarxes socials?
La realitat és que és cert que les associacions revolucionàries i emancipadores han aconseguit amplificar la seva veu crítica i legítima exponencialment, però alhora aquesta ha estat neutralitzada i «encabida» dins la trapa del paquet de mitges veritats, inexactituds, mitges veritats, fake news…
Criteri desenvolupat emancipador banalitzat pel gran públic com a simples opinions o la moda dels fakes.
No oblidem tampoc els perseverants «opinadors» de tot; sigui per ego, ximplesa, per «vendre el seu llibre» o per avorriment.
I és que era aquesta la jugada mestra. El Poder ja no pretén la legitimitat plena; ara es permet de viure fins i tot esquitxat d’aigües fecals o de corrupció fins el coll, sempre que no trontolli. I no ho fa, els focus d’atenció són permanentment acomodats al teatre de la dispersió del criteri, confós, hàbilment mimetitzat aquest per l’opinió més simplista.
El prometedor «codi obert» tampoc ha reeixit en la «internet lliure». Novament el oligopolis ho han frustrat.
PA I CIRC, SOBRETOT CIRC
La postveritat, la banalització del criteri i de la dignitat. També la democratització de la mentida, per tan abundant.
*Albert Hola és membre de la redacció d’Antagonistas.org
