Omar Estrany*
Aquest petit mosaic literari, format per dos parells de microrelats sense aparent connexió entre ells, està intensament inspirat en fets d’una realitat crua i incòmoda al mateix temps. Sovint exagerats fins a l’absurd, a voltes endolcits per a evitar una digestió traumàtica i també abordats des de la paròdia, mostren les grans misèries d’una economia que no cura, sinó que sobreexplota i emmalalteix, psicològicament i física, a no pocs dels seus participants sota un relat amable farcit de correcció política, recobert amb elevadíssimes declaracions d’intencions i excessivament guarnit d’hipocresia. Algunes persones que hi som dins no volem menjar d’un pastís aparentment sa i apetitós, però que sempre acaba provocant mal de panxa a tothom qui s’atipa. I és que, segons sembla, un cop dins la festa no pots cruspir-te només un trosset.
Primer. La pressió.
L’important ets tu, que et trobis bé, el teu benestar. El teu perfil és ideal per encapçalar la nostra organització. Tens les habilitats i les competències adequades. Vas arribar amb unes referències immillorables. Tu vas ser la nostra gran aposta. Ràpidament, la teva potencialitat va sobresortir per sobre la resta de companyes. No t’ha de sorprendre que hagis arribat fins aquí, t’ho mereixes. Ara, però, és l’hora que facis un salt qualitatiu, d’escala; no cada dia es presenten oportunitats com aquesta. Tens sort d’entomar-la col·locada a la millor posició. Has de ser la nova coordinadora general. Has guanyat molta autonomia i capacitat de lideratge. Sense dubte, has estat capaç d’integrar els valors fundacionals de l’organització. Ets perfecta pel càrrec, no hi ha una persona més apropiada. Aquesta feina, però, requereix dedicació i implicació absolutes, disponibilitat total. Seràs capaç de conciliar-ho tot, no tinguis dubtes.
Valora-ho, tu mateixa. Es tracta d’una trobada clau amb els mitjans de comunicació. Poques vegades tindràs una oportunitat així per a significar-te, per a projectar-te com a cap visible de l’organització. I no només de l’organització, sinó de la causa en si mateixa. És comprensible que estiguis cansada, has suportat molta pressió, i sempre ho has gestionat de manera excel·lent. Es tracta d’un últim esforç, l’empenta final. No tindria sentit que abandonessis ara. La teva filla sempre estarà allà, no t’ho tindrà en compte. Pensa en la teva carrera, en tot el que has fet per arribar fins aquí, tot el que has lluitat. No hi haurà problema, estarà tot bé si decideixes descansar en aquest moment, però tindria un gran valor que sigui el teu rostre el què aparegui a les pantalles de tot el país. Portes la vida sencera lliutant per això. No ets l’única que s’enfronta a contradiccions, ningú et va dir que fos fàcil, que no requerís esforç arribar fins on ho has fet i mantenir-te durant anys amb una trajectòria immaculada. Tindràs oportunitat de descansar al teu antull més endavant. Sovint, has de prendre aquest tipus de decisions, demostrar que ets una persona responsable, capaç d’exercir lideratge en les situacions de major adversitat i discernir el què és realment important. Has de pensar més enllà de les teves necessitats immediates, mostrar-te solidària i mirar pel projecte, pel conjunt de companyes que a hores d’ara s’emmirallen en tu. El futur de moltes persones està en joc amb l’aprovació d’aquesta norma, tu l’has portat a la cambra legislativa, has instal·lat el debat en la societat i arribats a aquest punt ningú entendria que no hi estiguessis al capdavant.
Segon. La dissociació cognitiva (o l’anticapitalisme)
Penseu que a l’empresa capitalista us hi exigirien un rendiment molt superior, allà només compteu com a un número, com la quantitat en euros que sou capaços de generar. No hi ha cures al mercat capitalista. En canvi, a l’economia social i solidària les persones sempre se situen al centre. L’anterior, però, no significa que no us hàgiu d’esforçar, que la vostra resistència als dictats del mercat hagi de ser un camí de roses. Heu d’aconseguir que el projecte esdevingui sostenible, des del suport mutu i el reforçament del comú, però en un context de competència salvatge, com l’actual, no ho aconseguireu si us limiteu a fer el vostre horari, si preteneu comportar-vos com si fóssiu simples empleats. No us enganyeu a vosaltres mateixos, sou l’avantguarda de l’economia que vindrà. Superar el capitalisme, assolir la democràcia econòmica, necessita implicació i determinació, us diria militant, per tal que la vostra alternativa productiva esdevingui hegemònica en un futur pròxim. Teniu clar com és el món on voleu arribar, i aquest nou món arribarà, no hi ha dubte d’això, però no serà una conquesta fàcil. Davant vostre, s’albira una cruenta batalla contra els dictats del capital i l’heu d’afrontar amb determinació. És totalment comprensible que sentiu contradiccions, que sovint no vegeu el sentit de tot plegat. No defalliu llavors. La clau resideix en com gestioneu aquests conflictes, aquestes friccions resultants d’empènyer amb força per assolir un nou paradigma organitzatiu, una nova manera de treballar que sigui realment democràtica i autogestionària. És indefugible que us trobeu amb situacions que us puguin provocar malestar o incomoditat. Veureu que sovint hi ha persones que no encaixen amb el projecte, que no són capaces de veure més enllà del seu interès immediat, que difícilment comparteixen el vostre anhel comú de continuar construint la veritable l’alternativa al capitalisme. Així, trobareu qui contínuament posi el focus en allò que per força haureu d’entomar per tal de garantir la sostenibilitat de la cooperativa i que de vegades pot no encaixar exactament amb l’esperit, els valors i l’ètica que fonamenten la vostra empenta. No obstant això, no és la continuïtat en el temps, la simple supervivència, prou important? Des de la puritat absoluta mai avançareu. Sovint, caldrà que incorporeu tot allò que us faci servei perquè el vostre projecte col·lectiu arribi a bon port. Només prevaldreu si sou capaces d’acceptar que per assolir les vostres metes, uns fins indubtablement lloables, legítims i necessaris, caldrà recórrer als mitjans que s’escaiguin en cada moment. Recuperar sistemàticament recursos de l’administració, incorporar proveïdors estratègics no vinculats a l’ESS, considerar de forma flexible els acords, rodejar-vos de les companyes adequades i adaptar l’organització societària quan sigui oportú; només així estareu en condicions de transcendir per sempre més l’essència salvatge i profundament injusta de l’actual sistema econòmic (aplaudiments, el públic que ocupa l’auditori ovaciona dempeus de forma unànime).
Tercer. El paternalisme
En relació amb el tema que ens ocupa, he demanat la paraula en la darrera ronda d’intervencions per a compartir amb vosaltres que, quan vaig incorporar-me com a fundador, fa més de vint anys, l’empresa ni tan sols era una cooperativa. Només jo estava interessat en l’economia social i solidària, la resta no n’havia sentit mai a parlar. Els que ara es queixen, protesten i reivindiquen tant, m’haurien d’estar agraïts del fet que això ja no sigui una empresa convencional més. Per desgràcia, no puc esperar el seu reconeixement, pretendre que ho valorin seria d’una candidesa insultant; no miren l’interès col·lectiu, només tenir protagonisme des de la protesta permanent i. òbviament, tampoc es dignen a oferir cap mena d’alternativa real, factible, aplicable al món que vivim. El tema de la participació és molt bonic, idílic, però la democràcia no és quelcom tan fàcil. No es tracta de demanar-la i voilà: la tens dins un paquet i embolicada de regal amb un llacet bufó de color rosa. I quan l’obres, què? Cal saber-ho fer, no només com utilitzar-la, sinó també quan. Escollir correctament el moment. Pensar estratègicament, a llarg termini, no deixar-se portar pels impulsos, per molt legítimes que siguin les reivindicacions. Ningú nega, i jo el què menys, la rellevància d’incorporar mecanismes per donar veu a les persones treballadores no sòcies, que fins ara no existeixen. No obstant això, i segons ho veig, vivim un moment d’important creixement organitzatiu, també econòmic, de forta expansió territorial i s’ha de tenir cura abans de precipitar-se adoptant determinades decisions relatives a la governança de la cooperativa, que suposaria una modificació substancial del nostre reglament intern, segons he llegit als documents que acompanyen l’ordre del dia. No donaré suport a cap reforma que d’alguna manera o altra pugui mostrar feblesa de la nostra organització envers els clients i proveïdors. La competència és aferrissada al nostre àmbit d’activitat i es necessita una estructura interna sòlida per estar en condicions de donar respostes adequades i eficients als reptes que la cooperativa té per endavant. Per molt que hi puguem creure, no es pot discutir tot de manera constant . Hi ha aspectes que no poden estar subjectes a debat, in aeternum, segons bufi el vent.
Ja acabo, companyes. Les previsions de futur són extraordinàries. Si mirem la progressió dels darrers cinc anys, tot indica que la dècada vinent es triplicarà la facturació i això permetrà obrir dues noves delegacions a la zona nord. Quan aquest escenari estigui consolidat, sigui una realitat consumada, seré el primer a defensar qualsevol proposta relacionada amb la transparència, la democràcia interna o la participació. Però avui, en primera instància i de forma prioritària, la cooperativa s’ha de centrar en el que és realment important. Ara, crec que ha arribat el moment de passar a la roda de sentiments.
Quart. La violència
L’estat de tensió en què es trobava sovint havia arribat a fer-la tremolar, suar i desesperar-se cada cop que sentia com s’obria la porta de l’oficina. Una porta senzilla, d’una fulla, practicable cap enfora, però el subtil soroll de la qual era capaç de capgirar del tot el seu estat d’ànim. Ella s’hi estava d’esquenes des que va arribar a la cooperativa, li va tocar el lloc de l’últim company que va marxar: res més enllà d’una simple coincidència, una banalitat que l’atzar va convertir ràpidament en malson quan ella va caure en gràcia de la persona que ostentava més poder a l’empresa. Sempre exposada, desprotegida, fràgil i permanentment a l’expectativa que tornés a succeir.
En el precís instant, de bon matí, a primeríssima hora, transcorreguts pocs segon des del fatídic grinyol d’entrada, després de recórrer un passadís més aviat curt i amb les salutacions de rigor enllestides, que si un bon dia a l’esquerra, un altre al costat dret; just llavors, quan ja era capaç d’olorar la seva presència, es paralitzava totalment, congelada, immòbil, inert, desitjant de forma ja rutinària que allò culminés de pressa, sense més dolor que l’estrictament necessari. La preceptiva i protocol·lària salutació col·lectiva matinal només era el preludi necessari del que vindria després; a ella li esperava una consideració particular, especial, a mida, personalitzada però al mateix temps repugnant, fastigosa i vomitiva. Les seves mans gruixudes, fortes i segures reposaven sobre les espatlles d’ella. Qui podia rebutjar un massatge sense cap intenció més enllà? Una seqüència de moviments relativament breu: un, dos i tres. Tot seguit, continuava incapaç d’articular cap moviment ni paraula, la cara d’ella molt a prop perquè se li acosta fins a tocar-la i manté el contacte només uns pocs segons. No sap com ni per què, defensa, supervivència o deliri, però ella deixa entreveure un somriure del tot inversemblant fins que per fi arriba el petó a la galta, acompanyat del terrorífic: ‘bon dia, bonica, com et trobes?’.
Va arribar l’estiu i la xafogor mediterrània feia impossible acomplir cap tasca laboral sense refredar artificialment l’aire de l’espai de treball. Però ella, acostumada a viure atrapada un bloc de gel, incapaç de relaxar-se, sentia fred i havia de tapar-se com si fos novembre i no mitjans de juliol. Un dia qualsevol, se li va ocórrer aixecar la mirada i descobrí que la sortida del sistema de climatització, situat just a sobre del seu cap, li escopia aire gelat sense compassió. Això la va portar a pensar que si canviava de lloc podria protegir-se d’aquesta mena de bombardeig siberià estiuenc. Ho va aconseguir sense massa problema; només calia demanar-ho. Ai las! Si hi hagués caigut abans… A partir de llavors, al matí, ja no experimentava nuesa i vulnerabilitat quan sentia obrir-se la porta, ja no havia d’estrènyer les dents fins a notar el contacte d’aquelles mans poderoses, acostumades al privilegi de tocar tot el que roman al seu abast sense demanar permís. Ara, ella podia mirar-lo directament als ulls. Va caldre només una vegada: determinada, incisiva, colèrica, indignada, rabiosa…
FI
*Dècades enrere i d’una forma no acadèmica, l’Omar va començar a interessar-se per la filosofia social i la teoria crítica, posant especial atenció a les patologies inherents a una vida quotidiana travessada pel treball assalariat, els diners i la mercaderia. A més, fa alguns anys que està vinculat a l’àmbit de l’Economia Social i Solidària (ESS). Ara, per primer cop i forçant la dialèctica entre la forma i el fons, es decideix a compartir alguns dels seus escrits. En aquests temps en què regna la falsa consciència, l’Omar es troba en una situació estranya; no es reconeix a sí mateix, només com a pseudònim.
Nota d’Edicions Estranyes:
Durant els mesos de febrer i març de 2024 aquest text va ser enviat als tres mitjans directament vinculats a l’àmbit de l’Economia Social i Solidària, editats per cooperatives: Setembre, Crític i Directa. Curiosament, tots tres van rebutjar l’article per diferents motius. edicionsestranyes@riseup.net
