Omar Estrany*
Fa alguns anys que vaig perdre, puc dir que gairebé de forma absoluta, l’interès per escriure sobre la CUP, sobre la deriva identitària, la submissió a la ideologia de la classe dominant catalana i la tràgica trajectòria parlamentària (i, en general, electoral) de la manifestació partidista de l’esquerra independentista. Sovint, però, es torna ineludible enfrontar-s’hi. Una notícia al diari, una mena de comentari innocent a la feina o, simplement, l’elecció errònia de companyia per a un sopar de parelles. T’assabentes a posteriori, és clar, que ha estat una errada monumental quedar amb qui saps no podràs evitar parlar de política i que, sense solució de continuitat, l’amable i cordial conversa derivarà en una apassionada discussió farcida de retrets sobre qui va fer que (o va deixar de fer) en un moment determinat de la història recent d’aquest petit enclavament del Mediterrani. En aquests dies, on regna la desmobilització contemplativa i la desactivació política de l’antagonisme d’arrel autogestionària, la CUP no és una altra cosa que un actor més de la realpolitik, una organització perfectament institucionalitzada, o sigui, un Partit, i és realment complicat diferenciar-la dels seus competidors en el mercat de vots i càrrecs. Siguin aquests rivals clarament directes, com ERC, antigament també ho eren els comuns, especialment a l’àrea metropolitana de Barcelona, o -de forma molt més fidel al que els cupaires representen en essència- els residus del gran partit escombra del nacionalisme català, des de la transició fins a l’inici del procés: Convergència i Unió i els seus frankensteins posteriors.
Segons els hereus, ben joves políticament parlant, però fidels continuadors de la farsa, d’en David Fernàndez i l’Anna Gabriel, el problema, als nostres dies, el constitueix l’extrema dreta. Tant espanyola com catalana, diuen. És a dir, el dimoni és Vox al conjunt de l’estat i l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll i diputada al parlament des que va guanyar l’escó als comicis que van convertir Salvador Illa en el tercer president ‘socialista’ després de Maragall i Montilla, ho és a Catalunya. Orriols representa perfectament el caràcter i, per tant, el projecte polític convergent clàssic. De fet, el millora des del punt de vista de la coherència dialèctica entre teoria i pràctica, tot i que de moment, els pocs contrapesos de l’estat del malestar la impedirien desenvolupar el seu programa de màxims. Novament, ídem per Abascal i els seus lacais a la resta de l’estat espanyol. En realitat, doncs, l’atractiu d’Aliança Catalana és que ha abandonat una de les característiques, també definitòries, de la Convergència que pretenia constituir l’únic partit escombra, l’absolutament hegemònic, a Catalunya: la hipocresia desvergonyida, la contradicció absoluta entre què es declarava en públic i el què s’executava a la pràctica. Això alimentava, sistemàticament, la doble moral burgesa recorrent que consisteix, de forma simple, a projectar a l’exterior una imatge de modernitat, fins i tot de progrés social, malgrat l’essència liberal, per després reproduir els pilars tradicionals d’una societat profundament conservadora, a torns retrògrada, classista i xenòfoba amb perillosos tons supremacistes envers la ‘gent de fora’.
La CUP creu, falsament, que pot combatre Orriols sense fer el mateix, i de forma simultània, amb Puigdemont i tot el que representa la cultura política postconvergent. Però s’enganyen, l’anterior és simplement impossible. I ho fan no només perquè no en saben, sinó perquè no poden, puix que constitueixen una peça fonamental d’aquest entramat i, a més, hi estan lligats -o hauria de dir collats- per estrets llaços de sang i per l’entrega abnegada a la defensa de l’essencialisme lingüístic. Sense abandonar radicalment i crítica això últim, no podran tampoc encetar una negació tan necessària com elemental del seu immediat passat polític. Els lligams al pare que mantenen, que són incapaços de trencar, tant la base social com els dirigents de l’esquerra independentista, esdevenen tan forts que els impedeixen emancipar-s’hi. No només comparteixen part de l’electorat, sinó que la CUP governa el seu principal ajuntament, el de Girona, gràcies al suport dels juntaires. Es tracta, doncs, d’un signe clar i palmari d’immaduresa política i de covardia programàtica, l’enèsim insult a tots aquells que en el passat s’hi aproparen al seu projecte municipalista, farcit de retòrica contestatària però realment buit de contingut antagonista. No sembla que estiguin preparats per a deixar de demanar permís i cercar, constantment, l’aprovació d’aquells qui han dirigit aquest país -de facto- des de fa massa anys, i davant dels quals creuen, il·lusòriament, esdevenir oposició, mirant-se el dit, massa sovint també el melic, i no la lluna. Aliança Catalana no és cap invent de l’Estat. Més aviat, és el resultat lògic i previsible del procés sobiranista, un fenomen clarament identitari i essencialista, al qual l’Esquerra Independentista ha contribuït de forma determinant.
La crítica de la CUP a Aliança Catalana serà sempre innòcua, falsa, inofensiva; són incapaces de confrontar radicalment la tradició sociopolítica de la qual ha sorgit el partit de la Sílvia Orriols (empès per la particularitat dels temps que corren). Des del punt de vista de la consciència política, de l’imaginari col·lectiu, abans CiU i ara Junts representen perfectament aquest caràcter social que ha abonat el terreny per a l’aparició i arrelament de l’extrema dreta nacionalista. És a dir, un cop més, pretendre enfrontar partit d’Orriols sense fer-ho, en primera instància, i amb anàloga contundència, amb Junts, denota les mancances i, alhora, les misèries, de l’esquerra independentista. Ni tan sols ho saben, però encara carreguen amb la hipoteca de 2017, que segurament ho és des de 2014 o fins i tot abans, quan s’agenollaren a l’agenda política del nacionalisme més ranci.
*Enfront de l’estat de coses actual, Omar se sent desorientat, no es reconeix a si mateix, únicament com a pseudònim.
