Una resposta a la tierra que se subleva de broma
Sólo hay una manera digna de fomentar el espíritu de libertad de la juventud, y es acompañarlo de la crítica. La otra, que sería alentar la rebeldía sólo porque es rebelde, y sólo porque es juvenil, sería a todas luces indecente. Estos jóvenes deben ser tomados en serio, y el único modo de no burlarse de ellos es tratarlos de igual a igual, discutir sus ideas sin indulgencia ni desprecio.
Nicola Chiaromonte
Algunes antiautoritàries que vam habitar Mont-Roig del Camp
Després d’una tediosa manifestació pel Primer de maig, algunes feiem les motxilles per anar cap a Mont-Roig del Camp. Allà, Revoltes de la terra feia la seva primera germinació contra una fàbrica de components de bateries de cotxes elèctrics. Algunes portàvem temps atentes a la convocatòria, llegint i debatent els textos publicats, assistint a les trobades de lluites en defensa del territori, conversant amb les companyes implicades… Alhora, la majoria de nosaltres portem bona part del nostre bagatge militant en conflictes territorials, l’agroecologia o contra la turistització i els macroprojectes. En aquest sentit, la crida a encetar una dinàmica de lluita que transcendís les limitacions de les lluites en defensa del territori en el context d’una protesta contra les fantasies del capitalisme verd ens semblava, com a mínim, suggerent. Des d’un punt mig entre l’expectativa i el compromís, anem allà no a veure-les venir sinó a intervenir sense saber molt bé el que passarà.
En les vigílies de la primera germinació de Revoltes de la terra començava a circular pels mitjans cibernètics anarquistes un text del Miquel Amorós: La tierra que se subleva de broma. El text pretén ser una esmena a la totalitat de les lluites “territorials-ecologistes” contemporànies mesclant dins el mateix sac a Revoltes de la terra, Ecologistes en Acció, Extinción Rebelión, la ZAD de NDDL, Soulèvements de la terre o plataformes veïnals.
Des d’aquestes línies volem posar en relació la nostra experiència en la trobada de Revoltes de la terra i la lectura dels seus escrits amb la crítica elaborada al text de Miquel Amorós. El text d’Amorós ha suscitat prou converses, reflexions, comentaris i exabruptes entre companyes que l’hem compartit com per a fer-ne un testimoni més compacte. De la mateixa manera, considerem important que la versió del company Amorós no sigui la única que circuli entre els ambients llibertaris, més tenint en compte l’autoritat que acompanya el seu nom. No pretenem entrar en una defensa incondicional de Revoltes, ja hi ha altres temps i espais per a la necessària feina de crítica-autocrítica, però si fer un exercici de dilucidació i impugnació dels termes de la conversa iniciada per Amorós. Des de l’ànim de confrontar postures, ampliar el debat i desembolicar la troca volem contribuir a la discussió.
Separar el gra de la palla
Reconeixem que per a moltes de nosaltres, Amorós és un referent teòric indispensable. Les seves aportacions a la història revolucionària, la ingent tasca de traducció, la crítica del mite del progrés i la tecnociència, la confrontació del ciutadanisme, la denúncia de l’ecologisme d’Estat i el capitalisme verd o els diferents anàlisi sobre el conglomerat de nocivitats existents, han estimulat el nostre pensament al llarg dels anys. Així mateix, la seva bona disposició a fer xerrades i textos sempre ha estat d’agrair. De fet, les que subscrivim aquest text ens considerem deudores del pensament antidesenvolupista que Amorós ha contribuït a difondre. .
No obstant, no hem de deixar que l’arbre ens impedeixi veure el bosc. A l’anarquisme avesem a ser refractaris al seguiment messiànic de ídols i no voldríem amb aquest text reproduir personalismes. Cap capital cultural ha de silenciar ni acaparar les possibles crítiques. Procurarem al llarg del text centrar-nos en les formes, contingut i patrons que segueix el text d’Amorós per tal d’anar més enllà d’ell, malgrat pot ser se’ns escapi qualque dard personalitzat. Ho fem també en tant que considerem que els seus arguments són sostinguts i reproduïts per altres veus dels entorns anarquistes i, per tant, no es tracta sols d’una opinió personal sinó d’unes postures més o menys esteses.
Abans d’entrar al moll de l’os del text, volem apuntar que coincidim majorment en l’anàlisi estructural que fa (els quatre primers paràgrafs) així com en algunes crítiques a col·lectius i lluites assenyalades. Al seu torn, consideram que hi ha elements que es traspuen de la crítica d’Amorós que poden ser tinguts en compte en l’esdevenir de la lluita però que trobam desencertats en forma i contingut, especialment quan la lluita tan sols està donant les primeres passes. No obstant, per raons de dimensió i precisió farem referència només als comentaris que l’autor realitza sobre Revoltes de la terra i a algunes qüestions transversals.
LES POLÍTIQUES DE L’ARROGÀNCIA
Cerrarse los ojos a uno mismo no sirve, ni nos va a salvar de la barbarie. Menos aún lo hará situarse en lo alto de un púlpito desde el que mirar por encima las luchas, criticar y desacreditar sin mancharse, adoptar la pose del luchador cansado, torpedear procesos y esfuerzos de compañeros, buscar la teoría para la inacción y esparcir discursos desmotivadores y alienantes que solo justifican la propia inacción y esa miserable forma de estar en el mundo. Nada es más desalentador que un renegado satisfecho. Algunxs viejxs anarquistas
En la línia de la tradició antiindustrial l’autor no deixa canya dreta. La seva forma de criticar, molt influïda per l’art de l’insult i l’arrogància del situacionsime [i], està basada en la generalització, la ridiculització i el menyspreu. Pel que fa a l’anàlisi dels escassos textos de Revoltes, domina la tergiversació interessada, arguments falsos i atacs personals. L’estil discursiu s’assembla més al d’un cunyat remugador que no pas al d’un teòric revolucionari. La crítica solidària o còmplice brilla per la seva absència. En certa manera, el text es troba més a prop de la tragicomèdia que no pas de la crítica social. Presenta una galería de retrats morals, jutja, no analitza. Creiem que en vistes de les poques o nul·les victòries que ha assolit el moviment antiindustrial, s’hauria de ser més humil i honest en l’emissió de certs judicis.
En els entorns anarquistes i/o revolucionaris sembla haver-hi permanentment una sospita, més o menys raonada, sobre si determinat conflicte és prou radical per sí mateix com per merèixer la nostra implicació. Aquesta actitud sospitosa, molt sana i necessària atesos l’historial de manipulacions, traïcions i dirigismes que han assolat els moviments revolucionaris, molt sovint es torna en sectarisme, dogma i altivesa. La línia entre ser crítiques i ser presumptuoses a vegades és fina i difosa però així com estem despertes davant l’avantguardisme i la recuperació també cal estar-ho davant l’orgull i la vanitat. Enlloc d’analitzar si determinat conflicte pot ser radicalitzat en les seves formes i contingut i intervenir-hi amb contundència i humilitat, a vegades ens conformem amb mirar i jutjar les obres alienes des de la tanca com a jubilats que saben com funciona el món. Mentrestant, moltes no sortim del nostre cèrcol de jornades d’autoconsum, publicacions autoreferencials i accions autocomplaents. Afegir a demés que no coneixem cap lluita que comenci contra l’Estat, el Desenvolupament o el Capitalisme, així en abstracte, més bé es genera conflicte a partir d’una pujada de preus, un assassinat policial, l’aprovació d’una sentència, l’inici d’unes obres o uns acomiadaments, per posar alguns exemples. Són l’obertura i tensionament d’aquests conflictes el que permet els processos de politizació necessaris per trencar tant amb la delegació com amb el militantisme.
Vàries companyes compartim la mescla entre il·lusió i preocupació sobre quin pot ser el present i el futur d’aquesta naixent dinàmica de lluita. Alhora, som conscients que el moviment esdevindrà allò que les seves components vulguin que esdevingui. En aquest sentit, com a tantes altres lluites heterogènies, com el sindicalisme d’habitatge[ii], el 15M[iii] o el Primer d’octubre [iv]: cal anar-hi, ulls oberts, mans esteses i esquenes cobertes.
Entre la desinformació i la caricatura
Hem de tenir present que el text d’Amorós es difonia uns dies abans de l’acció de Revoltes. Durant el temps previ, no ens consta que l’autor hagi volgut fer arribar als cercles pròxims de Revoltes les seves crítiques per altres vies com si sabem que han fet altres col·lectius en un esperit més constructiu i dialògic. A més de la patinada que suposa jutjar un moviment abans que ni tan sols es mogui, l’autor incorre en diverses desqualificacions i mentides que no sabem si es fan des de la desinformació o des d’una clara voluntat de deslegitimar. Tenim sospites que més bé és el segon cas. Per desgràcia, una pràctica comunicativa pròpia de la societat del click bait, la superficialitat informativa i les relacions impersonals que regnen al nostre voltant. Sense que encara hagués passat res, l’autor ja s’aventura a catalogar la iniciativa com a «pelotón de gente buenrollista de orígenes diversos con pocas ideas en común y ninguna perspectiva a medio plazo». D’aquí deduïm que no coneix a qui en forma part i que no s’ha informat prou. Al llegir el text, un company va dir «la policia del pensament crític dispara i després ni pregunta» al que una altra va respondre «he vist informes policials més ben fonamentats».
Trobam incoherent i falaç que després que Amorós hagi dedicat en varis textos una crítica encertada i punyent cap al plataformisme, les coordinadores ciutadanes i els grupusculs ideologitzats, dedueixi que aquelles que volen superar aquestes formes organitzatives proposant-ne d’altres que cerquen «dissoldre les identitats» i «reforçar la dinàmica de lluita, no la pervivència d’interessos i filiacions corporatives»[v] siguin un «pelotón de gente buenrollista». De fet, nosaltres deduïm dels textos de Revoltes una crítica vetllada a les formes d’organització i lluita dels moviments ecologistes contemporanis sense que això impliqui una renúncia cega al seu llegat. Consideram que és des de l’experiència de compartir conflictes i exposar-ne les diferències amb aquests moviments, «en el fragor de la lluita» i no des d’una pantalla, des d’on es pot realitzar una auto-crítica col·lectiva que permeti superar les limitacions existents. Cercar el reforç en entitats i lluites històriques no vol dir imitar o subjugar-se a les seves formes d’oposició, sinó incorporar i revisar aquelles eines que sí han resultat útils en determinats conflictes territorials. Lluitar d’esquenes a aquelles que ja ho estan fent o ho han fet en el passat, hi estiguis o no d’acord, sols et pot conduir al carreró sense sortida de l’aïllament i l’amnèsia política, valors consubstancials de la societat individualista en la que sobrevivim.
A voltes amb la composició, per Amorós, el moviment està compost per joves urbanites desarrelats que juguen a ser «rebels passats per aigua»[vi]. Aquesta simplificació, més digna d’un columnista reaccionari que d’un teòric llibertari, és còmoda, però inexacta. Revoltes de la Terra ha establert aliances amb Revolta Pagesa o la Unió de Pagesos, cooperatives agroecològiques, individus i col·lectius autònoms, moviments veïnals i plataformes locals. La seva composició és transversal, arrelada i territorial. Aquesta dimensió comunitària, sovint invisible pels qui només miren cap a les trinxeres del passat o es donen la raó entre iguals, és una de les seves grans fortaleses. La reterritorialització de la lluita —entesa no com un retorn bucòlic al camp, sinó com una estratègia de relocalització dels conflictes i de reapropiació dels mitjans de vida— és una aposta profunda, no una frivolitat urbana.
Respecte a l’acusació de bonrotllisme, com alguns mitjans de comunicació ja han avançat, les mesures de seguretat i consignes antirrepressives eren presents abans, durant i després de la trobada. En cap moment es va fomentar la no violència o el pacifisme. En els textos es parla obertament de confrontar, atacar, desmantellar, bloquejar, autodefensa… Si bé és cert que la policia no va aparèixer durant l’acció, això no es podia saber d’avantmà. A la trobada es parlava de «desbordar» a la policia més que de «confrontar», entenem que això respon més a qüestions tàctiques de l’acció que no pas a negatives morals a fer-ho. I, en qualsevol cas, sense un cúmul d’experiència prèvia d’aldarulls en entorns rurals ni la preparació tècnica necessària, ens pareix el més responsable ateses les circumstàncies per tal de no repetir escenes com les de Saint Soline[vii]. En aquest sentit, com apuntava una companya en relació al text d’Amorós, el bagatge de Saint Soline i la vivència de la germinació: «millor com a broma que com a trauma».
Durant l’acció hi hagué ocupació de propietats privades en mans de la multinacional Lotte, bloquejos físics de l’entrada amb una barricada de pneumàtics, pintades i desplegaments de pancartes en torres d’electricitat, talls de carreteres amb tractors… Més de mil persones caminaven per la garriga amb la determinació d’ocupar i sembrar els terrenys de la Lotte. Mai sabem que hagués passat si la policia ens barra el pas, però l’actitud de les presents no era en cap cas passiva sense deixar de ser festiva. L’ànim generat aquells dies creiem que pot ser un bon assaig, un entrenament, per a engegar mobilitzacions més contundents.
De la crítica de l’Espectacle a l’espectacle de la crítica
la crítica que va más allá del espectáculo debe saber esperar. Tesis 220 de La sociedad del espectáculo. Guy Debord.
Viscut lo viscut, dir que Revoltes «no irán mucho más allá de reivindicar un diálogo con la administración, directo o más bien indirecto» quan es va organitzar una infraestructura sense permís per a milers de persones; es va conminar a aquestes a ocupar i bloquejar un terreny en vies d’artificialització i als textos s’indica clarament que «no ens conformem a fer complir les seves lleis, apostem per canviar la cultura que les legitima»[viii] i que «de cara a la insuficiència de l’impacte mediàtic, jurídic i institucional decidim controlar el relat a partir de la construcció d’autonomia basada en accions confrontatives i propositives alhora»[ix] és o bé tenir poca comprensió lectora – el qual dubtem- o mentir descaradament.
Més enllà del fetitxisme del xoc frontal, per a algunes companyes com Amorós sembla que qualsevol acció que no desemboqui en barricades o sabotatges explícits queda desqualificada com a espectacle inofensiu. Una idea de lluita ancorada en un imaginari viril i espectacular que segueix les pròpies lògiques militars de l’Estat i els titulars de premsa contra les quals tenim poc a fer i un joc dins el qual no hi hauríem d’entrar. La radicalitat d’un conflicte no resideix en el nombre de contenidors cremats sinó per la capacitat de sostenir processos comunitaris d’emancipació real que necessàriament hauran de combinar estratègies d’ofensiva directa amb pedagogia popular, xarxes de suport mutu i una articulació territorial molt més rica del que la caricatura d’Amorós vol fer creure. En aquest sentit, sostenir que «su actividad no pasará del típico pacifismo convivencial de amigables excursiones y acampadas, talleres de sardanas y banquetes populares» quan encara ni tan sols havia esdevingut la germinació és tant un desdeny cap a les necessàries dinàmiques de cohesió i coneixença comunitària com un exercici de pitonisme ideologitzat que més que incentivar al tensionament dels conflictes condueix a l’immobilisme sectari, a la pinça de la impotència de la teoria i la impaciència de la pràctica com deien les companyes de Resquicios.
Voler socialitzar l’acció directa, sortir de l’atzucac jurídic i les manifestacions-passeig en el qual estan empantanats molts de moviments territorials, alhora que es vol «crear llocs en secessió i oposició al control administratiu i mercantil del territori»[x] i en el camí «descalçar-nos de les bases epistèmiques del Sistema ecocida»[xi] no ens sembla per a res «un posicionamiento ambiguo, una estrategia del montón y una falta de criterio total». Ans al contrari, creiem que respon a un anàlisi acurat, a «un coneixement situat»[xii], de l’esdevenir dels moviments en defensa del territori fruit de la intel·ligència col·lectiva desplegada en espais com les Trobades de Lluites en Defensa del Territori dels PPCC o altres moments de discussió en xerrades, converses i contactes polítics. Jutjar-ho en els termes i formes despectives que ho fa Amorós és contribuir a difondre un estil de crítica més propi de tertulians i youtubers que compensen la falta d’arguments amb la cruesa de les paraules.
En el mateix sentit, ens sembla insidiós afirmar de Revoltes que «su beligerancia con las instituciones y los partidos parece nula» quan als propis textos que Amorós analitza apareixen frases com «som la terra que es revolta per a superar l’escissió entre territori i necessitats vehiculades a través del Capital i els Estats»[xiii]; «ens retrobam per a ser tot-u en revolta contra la mercaderia, la burocràcia i la frontera»[xiv] o «una política bolcada en les formes de vida abans que en qualsevol reivindicació d’abstraccions jurídiques o econòmiques»[xv]. Així mateix, sostenir que l’estil de Revoltes és «retórico a más no poder, lleno de vaguedades y lugares comunes del posmodernismo» quan el text d’Amorós és ple d’adjectivacions infundades, presumpcions, hipèrboles indefinides i sofismes no sols és hipòcrita sinó deshonest. Intuïm que Revoltes, que no és un col·lectiu teòric,ha apostat per un estil més poètic en la seva comunicació, aportant o resignificant conceptes per a velles ferides volent apel·lar a un subjecte ampli sense perdre la clara voluntat anticapitalista. Creiem que Amorós, que entre lloances i crítiques a valorat l’agitació estètica de situacionistes i surrealistes, ho hauria de saber apreciar. Alhora, estaria bé que Amorós aclarís que entén per llenguatge postmodern i quins són els llocs comuns que hi troba atès que nosaltres no els identifiquem. Si bé nosaltres també tendríem a dir quelcom respecte al llenguatge emprat per Revoltes – com també ho tenim a dir dels usos lingüístics dels ambients anarquistes/revolucionaris – les absències, límits, insuficiències o ambigüitats, creiem que és sobretot en la pràctica, la trobada i el debat assossegat, sobretot en quelcom està per construir, des d’on podrem confluir, transformar o oposar postures. Des de la superioritat moral, la pressa, l’identitarisme i escopint més que raonant tan sols ens estarem cloent dins una bombolla ortodoxa que esdevé en la mateixa impostura que pretén denunciar. Criticar ha de servir per a alguna cosa.
MIRAR-SE AL MIRALL
Para nosotros, la crítica y el debate deben ser herramientas para la construcción, ante todo. No nos interesa el debate para demostrar «quién tiene la razón», ni el debate por fines puramente deportivos, sino que para tratar de buscar el camino más acertado para enfrentar los problemas que encara nuestro movimiento y dentro de un espíritu verdaderamente constructivo. Ciertamente, tal forma de discusión debe tener por punto de partida la práctica, pues creemos que la discusión debe estar firmemente anclada en la realidad para así evitar las distorsiones propias del desconocimiento práctico o del idealismo consiguiente. Además, solamente la discusión que se fundamenta en experiencias equivalentes puede generar un lenguaje común y productivo. Pues si se critica a una organización por su manera de hacer las cosas, ciertamente, debemos ser capaces de mostrar que hay otra manera de hacerlas o que al menos podemos sugerir alternativas. Aunque es necesario tener presente en todo momento que rara vez una posición es enteramente acertada y que, a fin de cuentas, es la misma práctica, el desarrollo de la realidad, la cual se dedica a dirimir las posiciones más acertadas de las menos acertadas. La importancia de la crítica en el desarrollo del movimiento revolucionario. José Antonio Gutiérrez
Per últim, no podem deixar passar per alt el fet curiós que Amorós hagi picat pedra durant anys amb la idea que «la defensa del territorio es el paradigma actual del combate anticapitalista heredero de la pasada lucha de clases» i quan es presenta una iniciativa que pretén posar al centre i donar un salt qualitatiu i quantitatiu a aquesta lluita, la seva reacció sigui la ignorància selectiva, la ridiculització i les premonicions. De fet, restem astorades davant qui podent ser un potencial còmplice de la dinàmica de lluita iniciada, sempre des d’una actitud crítica, escull ja no l’equidistància prudent ni la raonada desconfiança sinó la calúmnia i la perfídia. Més quan, algunes que ja portem anys de lluites i lectures, trobem certes ressonàncies entre allò que planteja la crítica anti-desenvolupista i les idees inicials de Revoltes.
A l’hora de la veritat, si la radicalització de l’humilitat, l’honestedat i la crítica assertiva no ho remedia, el discurs d’Amorós no diferirà dels bloggers i grupuscles avantguardistes, pur maximalisme de baix nivell en conformitat amb els interessos materials de la repressió. La seva activitat no passarà del típic radicalisme d’articles cibernètics, revistes autoindulgents i xerrades opaques. Això és el que creiem, malgrat no ens agradaria tenir raó
Conscients tant de les possibilitats com dels perills que podria obrir el moviment de Revoltes, anàlisi realitzat a altres bandes amb el qual coincidim [xvi],c és des de la primera línia fins a la rereguarda, colze a colze amb les habitants en lluita amb qui ens hem d’esperonar a escalar els conflictes, perfilar-nos els discursos, agitar-nos les pràctiques, cuidar-nos els estómacs, espolsar-nos les pors i fer dels nostres cors bombes de rellotgeria que albirin rere de l’esclat el nou món que hi portem dins.
AdDenda. TROBA LES DIFERÈNCIES
«El reto para la acción en pos de la salida del capitalismo es la confluencia de todas las luchas en una. Eso será imposible sin una resurgencia de la sociedad civil contra la tecnología colonialista del capital y el Estado. La resistencia necesita raíces en el territorio, espacios propios, conexiones, obras. Me refiero a infraestructuras alternativas, tejido social autónomo, ejemplos prácticos de autosuficiencia, tanteos autogestionarios… Así pues, el lado guerrero y desmantelador de la defensa corre paralelo al lado constructivo y organizador. La negación requiere su contrario, y viceversa. El hecho creativo ha de acompañarse con el ataque.» – Del territorio, su urbanización y su defensa. Miquel Amorós
«No n’hi haurà prou amb bastir el present d’alternatives habitables, no n’hi haurà prou amb fer créixer la vida als marges del col·lapse. Paral·lelament, caldrà esbucar les estructures del desastre, els dispositius de dominació que ens encarnen i envolten. Un moviment bidireccional, cap a dins i cap a fora, que desarmi la cuirassa de tiranies d’aquest Sistema que atempta contra la vida, que ens porta cap a un camí sense sortida.» – Confrontar. Revoltes de la terra
« Habitar és la força del corrent d’un riu amb dos vessants: les iniciatives fora dels tentacles del sistema i la sobirania que aquestes generen, imprescindible per fer-nos càrrec de les nostres vides i fer front a la despossessió capitalista.» – Manifest. Revoltes de la terra
«Las luchas capaces de formular intereses generales y replantear la cuestión social hoy por hoy son la defensa del territorio contra la violencia urbanística, el combate por la vivienda y la resistencia antidesarrollista. En el territorio convergen todas las crisis, por lo que una inteligencia total es fácilmente aprehensible. Tan solo falta la cristalización de un sujeto agente, esta vez producto de la confluencia entre agricultores independientes, comunidades de pobladores, cooperativas integrales, sindicatos agrarios, ecologistas honestos, desertores urbanos y colectivos obreros, que protagonice un movimiento suficientemente consistente capaz de llevar a la práctica los imperativos de la libertad y de la razón emancipadora, a saber, la abolición del capitalismo y la supresión del Estado.» – La situación actual desde una óptica libertaria. Miquel Amorós
«Sabem que per a crear mons que plantin batalla necessitarem la unió en la diversitat. Diversitat territorial, de gènere i de lluites. Necessitem la pagesia que cuida de sol a sol la vitalitat de cultius i animals; necessitem la comunitat científica que amb la seva veu dissonant obre cruïlla dins l’acadèmia; necessitem les migrants i temporeres que amb els seus cossos i sabers sostenen els privilegis occidentals; necessitem els col·lectius autònoms i organitzacions estratègiques que amb coratge encaren la devastació sense mitges tintes; necessitem els ambientalistes i naturalistes que amb curiositat i afany contribueixen a dignificar una relació harmònica amb el que ens circumda; necessitem el coneixement rural popular i la gent gran que ha bastit generacions d’habitants compromesos amb el lloc a on viuen; necessitem al jovent que es rebel·la contra la distopia d’un desert en flames; necessitem a tothom qui amb la seva existència dissident desafia a un ordre imperial cada cop més insofrible.» – Ideari per aterrar les revoltes. Component de Revoltes de la Terra
[i] Que més de mig segle després s’hauria d’anar revisant i descartant per estantissa i estufada.
[ii] Armes de barri. VV.AA. https://editorialmilvus.net/wp-content/uploads/Armes-de-barri.pdf
[iii] Qui no arrisca no pisca. Terra Cremada.https://terracremada.pimienta.org/qui%20no%20arrisca.html
[iv] Cal anar-hi. Solidaritat Obrera. https://barcelona.indymedia.org/newswire/display/515152
[v] Composició. Revoltes de la terra. https://www.revoltesdelaterra.cat/composar-2/
[vi] Un poc sí, atès que moltes ens banyarem amb la pluja mentre realitzàvem tasques logístiques, artístiques i de sosteniment del campament
[vii] Les traumatises de Sainte Soline. Hortense Chauvin. https://reporterre.net/Les-traumatises-de-Sainte-Soline
[viii] Manifest. Revoltes de la terra. https://www.revoltesdelaterra.cat/manifest/
[ix] Ideari per aterrar les revoltes. Voltor. https://tanyada.cat/articles/ideari-per-aterrar-les-revoltes/
[x] Habitar. Revoltes de la terra. https://www.revoltesdelaterra.cat/ha/
[xi] Esmolar. Revoltes de la terra. https://www.revoltesdelaterra.cat/esmolar/
[xii] Ideari per aterrar les revoltes. Voltor. https://tanyada.cat/articles/ideari-per-aterrar-les-revoltes/
[xiii] Som la terra que es revolta. Revoltes de la terra. https://www.revoltesdelaterra.cat/som-la-terra-que-es-revolta/
[xiv] Som la terra que es revolta. Revoltes de la terra. https://www.revoltesdelaterra.cat/som-la-terra-que-es-revolta/
[vx] Habitar. Revoltes de la terra. https://www.revoltesdelaterra.cat/ha/
[xvi] Revoltes de la terra, potencialitats i reptes. Nosaltres. https://www.nosaltres.org/territori/revoltes-de-la-terra-potencialitats-i-reptes/
Nota editorial: Aquest text es va publicar per primer cop, en castellà, el 25 d’agost de 2025 a diferents llocs web de l’espectre llibertari. La traducció catalana ha estat obra dels mateixos autors i Antagonistas la publica en primícia.
