Albert Hola (@holalbert)*
L’etimologia del concepte assembleari rau en una Atenes on només un 10% de la població gaudia de drets polítics. I de facto hi deuria participar un minso 2%.
La política la definim com a ciència del poder, i la democràcia quan aquest rau en la majoria de la població: llavors des del segle de les llums ens han vingut innovant amb sobiranies delegades i democràcies representatives.
Avui dia a ningú se’ns escapa -malgrat que des de la zona de confort consumista estant, tant se’ns en foti- que ens deixen exercir el dret de sobirania delegada (o de sufragi, o vot… tanto monta…) només a posteriori d’haver creat estats d’opinió sociològicament forjats a ferro roent (más vale malo conocido…) i d’haver filtrat la concurrència als grups més afectes: lleis, normatives, avals, comunicació, subvenció de l’establishment sociològic-electoral ja consolidat en el cicle anterior. Si això no funciona, sempre pot esdevenir-se la cuina de l’encasellat (o encasillado) adequador del resultat global (o algú es pensa que els putsch només són a Rússia, Guatemala i la Conxinxina?). Tot i així, també tenen l’exèrcit salvador de l’status quo. Tela. I això que no deixa de ser una sobirania delegada.
Però avui volia fer tertúlia de l’ús de les majories conjunturals emprat dins de les organitzacions o associacions autoanomenades assembleàries.
Darrerament s’està reproduint amb un èxit molt preocupant un procediment estructural per part d’empreses multinacionals que pretenen tancar les plantes on treballen els nostres amics, amigues, germans, germanes, mares, pares, filles o parents i deslocalitzar-les, diu l’eufemisme, a territoris on la precarietat i salubritat laborals imperen i les possibiliten més (encara més) plusvàlua o beneficis.
Aquestes són empreses on la constància de la militància sindical ha aconseguit -per l’estàndard ibèric- bons salaris directes i condicions de seguretat i higiene. Sovint són de sectors -com l’automoció- que formen part d’economies d’escala i generen una important activitat econòmica derivada. Per tant l’impacte econòmic d’aquestes empreses pot multiplicar per 10 vegades el número de treballadorxs en plantilla. I a banda les seves famílies, és clar.
Per tant aquí hi ha en joc -tan de bo fos només un joc d’entreteniment- a banda de la pèrdua de llocs de treball directes que ja mai tindran un relleu generacional, un veritable efecte de dòmino traduït en pèrdues de llocs de feina en empreses proveïdores de la matriu que es deslocalitza a les comarques properes.
L’exitosa, i preocupant, fórmula és tan simple que fa riure (per no plorar):
Posem per cas una empresa model de 300 persones en plantilla. Que el seu impacte familiar arriba a les 1.000 persones (parella, fills). Que el seu impacte via proveïdors i clients arribi, bé sigui directa o indirectament, a 2.500 llocs de treball al territori proper.
-Lamentablement és imponderable la sang i la misèria que degoten els materials importats de territoris amb un estàndard laboral encara inferior a l’espanyol-.
Tornem a la fórmula màgica. El Gerent corresponent pren l’àbac i fa la cuenta de la vieja:
a) Els llocs de treball «externs» no compten.
b) Què bonifiquen les lleis del país? Les prejubilacions.
c) Com puc camelar més ràpid els treballadors de més edat? Amb prejubilacions.
d) Com doblegar la voluntat d’una assemblea de treballadorxs en peu de guerra per mantenir els llocs de treball i amb tota la solidaritat abocada pels seus sindicats? Doncs oferint que arribin les prejubilacions a 2/3 de la plantilla. Si les cúpules assessores són prou untades com per aconseguir introduir una proposta d’aquesta mena en l’ordre del dia de l’assemblea de treballadorxs en lluita serà un èxit de focs artificials:
- L’assemblea és sobirana: 200 vots a favor i 100 d’abandonats en contra. Per cert, els més joves.
- Les cúpules sindicals del pacte «guanyen», o almenys això ens volen fer creure.
- L’empresa, encara més. Pobres companys i companyes assalariades d’allà on s’estableixi de nou.
Ningú recorda les 100 famílies abandonades pels seus companys del prejubileo i abocades a un atur incert. Sensació de gola seca i rancúnia cap els sindicats vendeobreros… tots són iguals… la desesperació és una porta oberta cap el menysteniment del diferent per estar «millor que jo» i altres odis.
I per vergonya del alegres prejubilats i prejubilades el territori perdrà en poc temps la vigorositat econòmica traduïda en forma de no treballs defensats on ja no podran treballar els seus veïns, els seus fills, filles i una preocupant aridesa futura de no treball pels seus néts: l’emigració i la culpa és del govern, com va dir la Mafalda.
En síntesi:
- Pensar una mica més enllà de les emocions i l’hedonisme, compta.
- Pensar en gran, en l’altre i en el qui encara no hi és però hi serà, compta més.
- Associar idees, compta més encara.
- No deixar-se aconsellar per experts sindicals és tot un valor d’emancipació.
- No aprofitar conjuntures favorables al meu Ego per resoldre al meu favor particular situacions estructurals dramàtiques per una minoria important de companys i companyes, és honestedat.
[ÉS LA TRAMPA DE BUSCAR O APROFITAR UNA MAJORIA ACCIDENTAL PER UN AFER CONCRET EN LES ASSEMBLEES : LA TRAMPA DE LA MAJORIA EN LES ASSEMBLEES, QUE BANDEJA EL CONSENS].
I en aquest cas el consens són 100 treballadorxs i els seus fills i filles. Casi ná.
- No admetre de cap de les maneres en l’ordre del dia d’una assemblea una proposta que pugui ni tan sols suggerir la possibilitat de deixar a l’estacada a una minoria del total, seria la reòstia.
I és que qui confecciona els ordres del dia de les assemblees pot ser Llucifer. Els ordres del dia de les assemblees els pot carregar el diable… o no… segons les intencions de l’equip de gestió, junta, secretariat permanent o qualsevol altra nomenclatura. I ara ja parlo d’imposició de majories conjunturals assembleàries per controlar associacions, sindicats, organitzacions emancipadores menystenint el consens, forçant votacions mil·limètricament precuinades amb resultats de 55 contra 45.
Són aquestes actuacions fratricides de l’esperit assembleari del consens. Genocides de la democràcia directa.
Si l’abisme és tan gran, abans el divorci pactat, però honest i no aquestes praxis.
Habitualment l’abisme no és tan gran, però sí aquestes pràctiques.
Estatus, poder i ordres del dia de les assemblees poden esdevenir un còctel letal al somni de la revolució social llibertària… o no.
*Albert Hola és membre de la redacció d’Antagonistas.
