Albert Hola (@holalbert)*
Chicago, any 1886. La ciutadania obrera s’organitza contra els abusos i excessos de la burgesia empresarial assentada al poder. Reclamaven quelcom que en l’actualitat hauríem de pensar que està assolit i consolidat, però caldria ser molt agosarat per estar-ne segur del cert.
En el Segle XXI de l’electrònica i les noves tecnologies, quan les màquines podrien substituir gran part del treball de la humanitat per aconseguir el gran somni dels primers pensadors liberals dels segles XVIII i XIX com Adam Smith o Thomas Jefferson: Una humanitat feliç i amb la taula plena.
Doncs en ple segle XXI ens trobem:
– Una minoria benestant.
– Una delmada classe mitjana configurada ja essencialment per la ciutadania que encara manté la feina estable.
– Un volum de conciutadans que viuen o malviuen en l’anomenat «sector terciari banal» caracteritzat per jornades laborals interminables i mal pagades a restaurants, neteja d’hotels, repartidors a domicili, monitoratge per hores… i un llarg etcètera.
– El «sud» del planeta ofegat per la fam, la set, les guerres fratricides, l’explotació econòmica a les «Maquiles».
– Jubilats que malviuen en la precarietat i en l’oblit social.
– Jubilats que mantenen els seus fills a l’atur en un Estat que supera el 20% de la població activa i que voldria treballar, en atur.
– Un munt de joves, cada vegada millor formats, que no acaben de sortir del submón laboral precari… i que tanmateix no es poder emancipar per gaudir de la dignitat d’una vida pròpia.
– Una industrialització creixent, concentrat el seu poder en poques mans, amb sobreexplotació extrema dels recursos i contaminació que posa en perill seriós la vida al planeta alhora que fa sentir culpable a la ciutadania mitjançant el «greenwashing».
I alguns interrogants inquietants…
– Una eficiència tecnològica que expulsa les persones del lloc de treball, generant atur massiu i un incert futur poc tranquil·litzador per la majoria d’habitants de La Terra: Qui consumirà la producció de les màquines? Amb quina energia? Hi ha darrera de les «rendes garantides» assajos de «societats duals»? «Algú» planeja un nou equilibri demogràfic entre població i recursos que pot implicar veritables pràctiques genocides o eugenèsiques? Fi de les democràcies parlamentàries substituïdes per tecnocràcies «ecofeixistes»?
De nou Chicago, any 1886: s’iniciava una gran vaga d’obreres i obrers gosant reclamar les «Tres 8» (Dret a vuit hores de treball, vuit hores d’oci i vuit hores de descans) a les corporacions empresarials que ja feia temps que havien substituït els ideals dels vells liberals per un de nou i únic: el Dòlar.
Com es podien atrevir aquells esparracats, a qui a sobre donaven feina perquè poguessin subsistir, a desafiar-los? Que potser els volien arruïnar? Treballar deu, dotze, catorze hores diàries era d’allò més normal… Què es pensaven aquests?
La cosa acabà com el rosari de l’aurora:
Manifestació pacífica, violència policial, bomba llençada a la policia de dubtosa autoria. L’Estat Nord-Americà prengué partit en favor de les patronals i reprimí violentament les protestes. Hi hagué fins i tot execucions, penes capitals sense proves ni garanties de judici just: Els «Màrtirs de Chicago». Arrel d’aquests ignominiosos fets els col·lectius populars i obrers prengueren aquesta data com a símbol de l’emancipació de la classe treballadora respecte de les patronals en substitució d’una altra efemèride que fou tan esperançadora de l’emancipació popular com tràgica en la seva repressió: 1871, la Comuna de París, el Temps de les cireres.
Ja fa més de cent anys de la duríssima vaga de la Canadenca, que després d’un esforç estoic fins a l’extenuació per part dels i les treballadores (acomiadaments, repressió policial, solidaritat obrera per mantenir la lluita, fam de les famílies implicades…) va comportar una fita històrica per les classes populars: L’establiment per llei de la JORNADA LABORAL DE VUIT HORES que permetria la dignificació de la vida de les classes obreres i camperoles (8 hores de treball, 8 hores de descans i 8 hores d’oci). Tanmateix la seva implantació efectiva fou paper mullat a molts indrets i les organitzacions sindicals foren les que lidiaren amb patrons i latifundistes per la seva aplicació efectiva davant la passivitat còmplice de les autoritats dels Estats.
Durant la segona meitat del segle XX els estats liberals capitalistes assimilaren moltes demandes i iniciatives transformadores de la classe obrera amb l’objectiu de debilitar les iniciatives revolucionàries anarquistes, anarcosindicalistes i marxistes. L’estat del benestar, en paral·lel a una estudiada repressió de l’insurreccionalisme revolucionari va fagocitar la guspira emancipadora al món occidental i la repressió directa als castigats territoris «postcolonials» i al con sud americà.
Avui el capitalisme camaleònic es reinventa mitjançant la vella metàfora de l’ase i la pastanaga: la novetat és que l’endolceix amb la xocolata del lloro. Conceptes com el lideratge compartit o economia col·laborativa pretenen crear la nebulosa d’un teatre que trenqui aparentment amb la dualitat patró – assalariat / da mentre s’estimula la competència salvatge entre companys i companyes assalariades als quals se’ls ha fet sentir «de la corporació». Allò precari és col·laborador i els i les companyes assalariades competeixen entre elles per un hipotètic estatus servil. El tokenisme mediàtic pretesament projecta un avenç en els drets de les dones amagant una realitat de precarietat generalitzada.
MENTRE MÉS SEMBLEN CANVIAR LES COSES, MÉS SÓN EL MATEIX, que va dir algun savi.
De retorn al segle XXI hom és prou madur per reflexionar en relació al context social actual i la necessitat, o no, de sindicats i organitzacions impulsores de reformes, millores o transformacions estructurals. Tanmateix de concebre les estratègies de lluita com a tals amb l’objectiu d’arribar a La Idea o com a objectius consumibles i de rol.
Aquest 2021 la població sembla ser que estem normalitzant que els mateixos poders fàctics responsables de la pandèmia mundial que delma els nostres estimats i estimades en forma de morts i atur laboral, minvin perillosament les nostres llibertats ciutadanes d’expressió, manifestació o moviment. La cirereta del pastís és aconseguir que la víctima se senti responsable de tot plegat i es llenci a abraçar el segrestador i maltractador: la síndrome d’Estocolm i de la dona maltractada en perfecta emulsió.
En aquest context arribem al Primer de Maig. Som molt conscients que a més de la militància ideològica les organitzacions sindicals tenen un gran volum d’afiliació menys amarada de l’ideari emancipador, i que se l’ha d’atreure i s’hi ha de comptar per no cometre de pecats avantguardistes i executivistes que reprodueixen una i una altra vegada noves jerarquies i esdevenen per si mateixes la mort de l’emancipació.
A UNA MILITÀNCIA, A UNA CIUTADANIA EMANCIPADA, NO SE LA MANIPULA NI SE L’ENGANYA, I PREN DECISIONS SÀVIES I SOBIRANES. POTSER AQUESTA ÉS LA CLAU DE VOLTA.
Repetim que som molt conscients que l’afiliació no és militància, però tampoc els comitès són assemblees. Millor no dir-nos assemblearis si realment no ho som, millor no anomenar serp a un vidriol, millor no anomenar vaga a allò que no ho és, millor no dir-se sindicat si s’és una empresa gestora… i a l’altra banda de la torrentera la xacra dels suposats sindicats de treballadorxs que acomiaden treballadorxs. Potser vivim l’auge d’una nova avantguarda sociocultural, l’-isme de l’oxímoron, blanquejat com a «contradiccions», o del pur cinisme i hipocresia.
ELS BONS MARINERS NO EN NECESSITEM, DE PATRÓ. NO EN VOLEM.
SALUT I ANARQUIA
Dia 11è dia del mes de Floreal de l’any 229 del Calendari Republicà
*Albert Hola és membre de la redacció d’Antagonistas.org
