Isaac Arriaza | Oleguer Vall i Font*
Dimarts passat a la tarda, als Jardins Manuel Torrente, al barri de Gràcia, va quedar ben palès que la memòria de Salvador Puig Antich continua ben viva, a Barcelona, passats quaranta-set anys de la seva ignominiosa execució, a un magatzem de la presó Model. El matí del 2 de març, el garrot vil va apagar la lluita del jove militant llibertari del Movimiento Ibérico de Liberación (a partir d’ara, MIL), després que el règim el condemnés a mort. Puig Antich, que el 1974 comptava vint-i-cinc anys. En aquells moments, el tardofranquisme bullia gràcies a l’activitat radical, l’acció directa, dels grups autònoms escampats arreu de l’estat espanyol, les vagues salvatges protagonitzades per assemblees de treballadores, com la de la Roca a Viladecans-Gavà, el renaixement de l’anarcosindicalisme i la nodrida presència de grupuscles esquerranosos d’inspiració pintoresca. Al MIL, cal afegir un bon grapat de grups armats com l’OLLA, els GARI o els Comandos Autónomos Anticapitalistas. Per altra banda, i més enllà de l’oposició oficial al règim, maoístes, trostkistes, leninistes i estalinistes declarats, pugnaven per l’hegemonia ideològica i control polític dins la classe treballadora del moment (1). De fet, era habitual la presència de persones provinents de l’esquerra autoritària que actuaven com a infiltrades a les organitzacions obreres de caire autònom. En el Marc d’aquesta complexitat, i reconeguda la diversitat de formes d’oposició a la dictadura, no hi ha dubte que la impugnació autònoma i antiautoritària protagonitzada per militants com Salvador Puig Antich, davant una transacció comandada per les elits del règim i l’oposició democràtica, que conduïa el país del capitalisme al capitalisme, i de l’Estat a l’Estat, va fer que el règim s’hi volgués tornar amb tota la crueltat de què era capaç.
Després de la introducció a càrrec de Xavi Bou, membre del Grup de Memòria Històrica de l’Ateneu Llibertari de Gràcia, col·lectiu al capdavant de l’acte, l’obligada presència testimonial va ser protagonitzada per Ricard de Vargas Golarons, exmembre del MIL i l’OLLA. Val a dir, a tall de puntualització, que l’OLLA no fou pròpiament una organització armada, sinó un invent de la policia a partir d’uns fulls volants on es parlava de la necessitat de constituir una “organització de lluita armada”. En qualsevol cas, de Vargas Golarons començà la seva intervenció, visiblement emocionat, significant la lluita anticapitalista del MIL en els anys del tardofranquisme, amb la intenció d’accelerar una transformació radical de la societat. Advocà per rescatar la memòria de les lluites d’aquells anys per rescatar aquell esperit per enfrontar-se a la dominació contemporània. L’ex-MIL, glorificà per un moment la lluita en qualsevol sentit, i la seva necessitat en el moment actual amb l’objectiu de canviar la societat. Directament, defensà l’aprofitament les contradiccions, les esquerdes de la dominació per a, literalment, transformar i avançar. Però, en quin sentit? Per un moment semblava que l’ex MIL s’havia apuntat a l’oportunisme propi de la nova política de tall ciutadanista. És innegable que deixà a l’ambient un punt d’indefinició significatiu i precisament això va ser el què ens va empènyer a escriure aquesta crònica. De Vargas Golarons resseguí el seu recorregut per la trajectòria militant de Puig Antich, significant que el MIL estava format per gent compromesa i amb grau elevat de consciència.
El moment, l’actualitat política, l’espectacle, obligava a fer esment dels recents intents de recuperació de la figura de Puig Antich per part de diferents espais polítics, absolutament aliens a la pràctica i la inspiració teòrica del MIL. I, de Vargas Golarons, no va trigar a referir-s’hi de forma crítica. L’últim episodi té a veure amb una exposició on s’establia un paral·lelisme entre Carles Puigdemont, autoexiliat a un palauet de Waterloo, amb Puig Antich. Segons l’ex-MIL, Salvador Puig Antich va ser un català internacional que lluità per l’alliberament de la classe treballadora i no té cap sentit comparar-ho amb Puigdemont, ja que es tracta de lluites substancialment diferents (sic). Ja abans, el 2014, en el marc del procés nacionalista esperonat per Artur Mas, focalitzat en aquell moment sobre la consulta del 9N, va succeí quelcom similar. Concretament, la imatge del militant llibertari s’incorporà a un video creat per la plataforma Ara és l’hora -encara es pot consultar a internet- on les persones que protagonitzen el tall, manifesten la seva intenció de participar en el referèndum en nom de diferents personalitats, entre les quals hi apareix Salvador Puig Antich. No es tracta d’ actes innocents, en cap dels dos casos. Antagonistes en va deixar constància recentment. (2)
El torn obert de paraules va iniciar-se amb l’emotiva lectura, per part d’un home gran, mirant de contenir les llàgrimes, llegí una breu carta que Puig Antich escrigué a la seva germana petita poc abans de ser executat. L’escolta atenta del públic assistent, el silenci absolut, i la lleugera fredor de la nit que començava a caure, juntament amb les paraules del militant anarquista, rescatades per una veu anònima, atorgaren la solemnitat merescuda a una vetllada que reuní, mirant per sobre, una vuitantena de persones a la pista situada just davant de l’ateneu gracienc. Unes de les intervencions posteriors, per la seva part, interrogaren de Vargas Golarons sobre els errors comesos, cercant un punt de reflexió autocrítica per part del company de Puig Antich al MIL i que servís d’inspiració per a persones que enfronten oponents similars en contextos molt diferents. L’exmilitant llibertari, al seu torn, va admetre un punt important d’excés de confiança, una mena d’ambició infinita, protagonitzada per joves decidits fermament modificar radicalment la societat. Potser l’excés de voluntarisme, en paraules de Vargas Golarons, no els va permetre copsar fins a quin punt l’aparell franquista estrenyeria el braç repressor tan bon punt tingués oportunitat.
Front una interpel·lació directa d’Antagonistas, que demanà aclarir quin tipus de lluites considerava de Vargas Goralons apuntaven en una direcció clarament emancipatòria, l’exmembre del MIL s’hi decantà nítidament per l’autoorganització i la generalització de pràctiques dissidents, de modes de viure al marge d’aquest sistema depredador (sic). Literalment, defensà la creació d’una alternativa al sistema fonamentada en l’autogestió, potser des de la desobediència pacífica i la creació de petits nuclis que s’esdevinguin al marge del sistema.
Tot seguit, l’ex-MIL va donar-se el temps per recordar els fonaments teòric-polítics de l’autonomia obrera a l’Estat espanyol, forjats en part per la teoria situacionista acabada d’aterrar a la península, que al seu torn recollia el consellisme teoritzat per Pannekoek i Rulhe, i la recuperació del llegat anarcosindicalista dels anys trenta, que començava a florir tímidament a la tardana primavera de l’antagonisme ibèric. Bàsicament, la pràctica revolucionària del MIL, segons el que va ser company de Puig Antich, resseguia un camí il•luminat per dos principis fonamentals: la idea que l’emancipació de la classe treballadora només pot ser obra de les treballadores mateixes, el què porta implícit, per tant, una oposició radical al dirigisme i les jerarquies pròpies d’altres organitzacions que apostaven per la instauració de la democràcia representativa; precisament el que després es va anomenar la transacció de les elits. En segon lloc, i de forma complementària, la lluita autònoma defensava fermament que l’alienació, l’estranyament del subjecte respecte de si mateix, que, en paraules de Marx, està en si quan no treballa i quan treballa fora de si, conseqüència del domini mercantil; en síntesi, la submissió de la vida al treball assalariat i la contemplació espectacular no podia ser combatuda per mitjans alienats. Per tant, la seva militància era necessàriament una vida de compromís en tots els àmbits de la quotidianitat, amb la intenció de fet trontollar, sense solució de continuïtat, els fonaments de la dominació capitalista i de l’estat, que en aquells moments mutava -el just i necessari de cara als nous aliats internacionals però infligint una repressió criminal- per garantir el manteniment de les relacions de producció i, per tant, l’explotació sagnant sobre la classe treballadora.
En resposta a la darrera intervenció de les assistents a l’acte, de Vargas Golarons comentà que va haver-hi complicitat amb el règim per part de l’esquerra autoritària, representada majoritàriament pel PCE i el PSUC, a Catalunya, en el cas que va acabar amb l’assassinat de Puig Antich, però és cert, segons va aclarir, que també va haver-hi persones d’aquesta orientació política que sí que van denunciar l’execució i se’n solidaritzaren. De Vargas, finalment, tingué temps per impugnar l’anomenada transició, i mostrà la seva decepció per no haver tingut l’oportunitat de transformar la consciència democràtica i revolucionària, molt estesa en aquella època, en canvis profunds, disruptius i que fessin trontollar de cap a peus l’statu quo en aquell moment.
Pocs dies abans del 8 de març, és curiós que ningú preguntés, i escrivint això nosaltres mateixos ens posem en evidència, sobre el paper de la dona i els rols de gènere, dins els grups autònoms. Bona prova de la feina que encara tenim al davant.
L’acte finalitzava donant pas a una lectura de poemes a càrrec de Rosa Grau, membre de l’Ateneu i del col·lectiu Los Violentos. Seguidament, va ser el torn de les actuacions musicals protagonitzades per l’Antoni Iranzo, un altre component de l’Ateneu Llibertari de Gràcia, i Juanito Piquete, acompanyat d’un guitarrista. Junts ens feren arribar a les vuit de la tard al ritme d’alguns himnes de l’anarcosindicalisme ibèric.
*Oleguer Vall i Font és autor del blog Alma Apátrida i Isaac Arriaza és membre de la redacció d’Antagonistas.org
Notes:
(1) El llibre Crítica de la izquierda autoritaria en Cataluña: 1967-1974 és un magnífic testimoni de l’expressat.
(2) http://antagonistas.org/index.php/2021/02/12/la-verdad-nacionalista/
