Albert Hola (@holalbert)*
Joan Garcia Guijarro (@libertario4)
De manera força recurrent dins del món que ens autoanomenem llibertari fem referències a temps gloriosos del passat des d’una perspectiva que ens reomple d’efervescent romàntic, però que grinyola -i molt, amb la nostra pròpia activitat dia a dia-. I mantenim vives discussions ideològiques de bar (o ateneu, o sindicat) sobre el maig del 37: “Que si jo hauria fet la revolució; No, era prioritari guanyar la guerra; els … eren uns reformistes; … els … uns vulgars assassins; … era necessari, van ser uns herois… bla, bla, bla”. En acabat sortim del local, consultem el dispositiu corresponent esperant la dosi de dopamina corresponent, pugem a l’utilitari i cap a casa. Llevat de casos excepcionals a la feina llepem, no impulsem amb la nostra pràctica allò que emfàticament verbalitzem ni des del biaix organitzatiu ni des de l’autogestionari. Tot plegat és un llast d’anys però que fa clamar el cel als darrers testimonis vius del creure-s’ho, del tal dit, tal fet. De la coherència, vaja.
La biologia és tossuda i ja no ens queden testimonis vius de les èpoques glorioses d’abans d’ahir, però sí dels grans oblidats que van desafiar la llarga dictadura del 1939, sense esperar al “quan tot acabi” entomant la resistència al Franco i la burgesia triomfant. Molts d’aquests van ser protagonistes dels temps de les cireres, la gran eclosió i fulminant autoesclerosi de l’esperança de la idea, un cop mort el dictador.
Entrevistem a en Joan Garcia Guijarro @libertario04, nascut a la grisa dècada dels 40, hereu proper dels anarquistes d’abans d’ahir i testimoni vivent dels anarquistes d’ahir (generacionalment, és clar, perquè tot i ser jubilat no para el tiu). Tot un exemple.
Pregunta: Bon dia Joan, ens pots fer cinc cèntims de la teva biografia? (On vas néixer, escola, feines, fins a la teva incorporació al món llibertari)
Resposta: Vaig néixer a Mollet el 23-01-1947, escola ben poca, perquè em vaig posar a treballar amb 13 anys de pastisser, l’ofici que hi fet durant tota la meva vida. És cert que durant dos anys vaig compaginar el treball amb estudis fins els 15 anys. La meva incorporació al món llibertari va ser d’allò mes fàcil, tenia un oncle que va estar molts anys empresonat i,(va ser el meu referent), en concret fins l’any 1953. Des d’un primer moment vaig connectar amb ell, casat amb la meva tia, germana de la meva mare; no tenien fills. De mica en mica i, sense adonar-me’n «l’anarquisme» em va abraçar o, l’inrevés. De fet amb 16 o 17 anys ja formava part d’un grup de JJLL, no feiem grans cosses però com a mínim preníem consciència de tot el que ens envoltava, en aquells temps ja era molt.
Pregunta: Tu véns de les generacions de la fam de postguerra. Ens pots explicar les condicions de vida dels teus primers anys de vida?
Resposta: No recordo haver-ho passat gaire malament, tinc dos germans bastant més grans que jo, un és de l’any 30 i l’altre del 35. Com dic al principi jo sóc del 47, tots dos sempre m’han estimat molt i encara m’estimen. S’ha de tenir present que jo vaig néixer 9 mesos després que el meu pare sortís de la presó, ell va estar detingut en acabar la guerra com molta gent. Els meus records són molt bons, sóc el petit de la casa i tothom em cuidava, sobretot la meva iaia. La meva germana, el meu pare, la meva mare i el meu germà treballaven. Sempre explico una anècdota: al tenir que treballar la mare la meva germana em portava a la fàbrica perquè me mare em donés el pit, jo sempre explico que la mare treia el pit per la finestra i d’aquesta manera m’alimentava; la cosa no era ben bé així, però s’hi acosta. Hi ha una qüestió que podria ser important o, com a mínim anecdòtica; quan vaig anar per primer cop a la escola el primer que li van demanar a la meva mare es la partida de baptisme, i aquest va ser el problema, jo no estava batejat. I ja veus a la meva mare a les 8 del matí (d’amagat del meu pare) a batejar-me. Quan m’ho explicava de més gran em pixava de riure.
Pregunta: Com vèieu la teva generació l’eclosió del moviment llibertari durant els anys 30 i la revolució social? Quina era la vostra visió del període i dels i les companyes que els van protagonitzar?
Resposta: En general teníem poca informació, els nostres progenitors tenien por (després d’una guerra i amb anys de presó, ja em diràs). De tota manera sempre arribava alguna cosa, jo podria considerar-me un afortunat. L’oncle era el meu referent, em deia coses si jo li preguntava, però no recordo que mai em mengés el «tarro». La meva mare va ser membre del comitè d’empresa que en el primers moments de la revolució van col·lectivitzar l’empresa TENERÍA MODERNA FRANCO ESPAÑOLA (lo de franco era perquè era d’origen francès) i, alguna cosa m’explicava. Però respecte a la revolució social no sabíem per on començar. Sabíem que ells havien fet una gran tasca però ens faltaven els detalls (més tard vam començar a saber-los). Això sí, teníem una cosa molt clara; havíem de posar tota la carn a la graella per intentar acabar amb la dictadura.
Pregunta: Com vèieu els referents de la propaganda pel fet del segle XIX? I el moviment anarcosindicalista dels anys 10, força influenciat pel Noi de Sucre?
Resposta: La història de l’anarcosindicalisme a la nostra generació ens va arribar els anys 70, després de la mort del dictador. Aleshores, i després de l’obertura de sindicats vam començar a posar en practica allò que nosaltres enteníem per un sindicat de classe i al marge de la política partidista. Lògicament vàrem buscar referents. De tota manera teníem problemes, sobretot amb els troskos, però n’hi havia de tots els colors, era difícil portar una dinàmica més o menys coherent amb allò que volíem representar, la motxilla de la història era massa gran. Poc a poc vàrem començar a caminar malgrat totes les dificultats. Per acabar-ho d’adobar només ens faltava l’exili !!, que volia «controlar» tot el cotarro. «Uns que no en sabíem i els altres que no se’n recordaven», merder rere merder, però ens em vam sortir. S’ha que tenir present que de la nostra generació, molts ni tan sols havien sentit a parlar de la CNT.
Pregunta: Explica’ns una mica com un vailet s’incorpora en plena dictadura a tot un moviment anarquista per derrotar-la.
Resposta: Derrotar què? Alguns de nosaltres «només» érem uns rebels i, per diferents circumstàncies, vam coincidir en el moviment llibertari. No recordo que en cap moment ens plategéssim enderrocar la dictadura o, potser que sí. Lluitar contra ella sí, però……. era per pura rebel·lia. Per descomptat que la ideologia va tenir molt a veure, Bakunin, Proudhon, Malatesta, Sartre… ect.ect.ect.
Pregunta: Explica’ns com sentíeu la idea vosaltres. Us sentíeu diferents dels companys que van viure la revolució? En quins sentits? Per què?
Resposta: Lògicament hi havia diferències, apart de l’edat també les circumstàncies. Però també una manca de transmissió directa entre generacions. Ells pensaven que havien fracassat i no eren conscients del èxits obtinguts (la guerra encara era molt a prop). Nosaltres la por la gestionàvem d’una altra manera, la major part érem uns inconscients i no prevèiem el perill que teníem pel sol fet d’estar organitzats d’alguna manera. El que si és cert és que nosaltres buscàvem noves maneres d’actuació, però la pràctica feia aigües per tot arreu. Entre mig de la generació del meus pares i jo hi havia molts anys de diferència, això comportava un trencament generacional enorme. El que més ens separava era que ells volien fer les coses com es feien els anys 30, molt sovint parlaven un idioma que no enteníem, però també passava a l’inrevés.
Pregunta: Explica’ns quines accions organitzàveu. Com us organitzàveu?
Resposta: Accions fèiem totes les que podíem, des d’octavetes de totes classes a sabotatges diversos. S’ha de dir que els sabotatges s’organitzaven al marge del sindicat. A Mollet (que jo sàpiga) era l’únic que tenia una activitat fora del sindicat.
Pregunta: Descriu-nos algunes accions en les que vas participar.
Resposta: Van ser diverses, algunes relativament importants, però ara no es tracta d’explicar batalletes. De totes maneres et diré, que van haver-hi dues etapes: una, la més intensa abans d’obrir els sindicats i l’altra amb els sindicats oberts.
Pregunta: Realment sentíeu que podríeu derrotar la dictadura i instaurar el comunisme llibertari?
Resposta: No, ni se’ns passava pel cap, o potser si, no ho recordo. El comunisme llibertari amb prou feines sabíem el què era, en realitat anàvem molt perduts (alguns teníem la sort de tenir un oncle) i amb això no n’hi havia prou, es feia molt dur. A vegades fèiem volar coloms, però sense cap ni peus.
Pregunta: La mort al llit del dictador. Com la vau viure? Esperances? Com vau actuar?
Resposta: Com ja portàvem uns quants anys d’activitat i començàvem a tenir experiència el moment va ser molt esperançador i il·lusionant. A més hi havia una qüestió molt important; en aquell moment, l’any 75, diverses organitzacions «extra-parlamentàries» estàvem «connectades», per dir-ho de alguna manera, i vam fer diverses reunions. Semblava que es podia fer alguna cosa important, però els partits polítics de seguida van començar a negociar amb el franquisme i poc a poc es va deixar de parlar de revolució i de república. Ràpidament començaren a promocionar la «democràcia» i aquí es va acabat tot. Tothom es volia ja presentar a les eleccions per fer els canvis i la revolució des de dins, em refereixo als partits «extra-parlamentaris». O sigui, que com ja sospitàvem ens vam quedar sols, com sempre.
Pregunta: Explica’ns com vau viure la reconstrucció del moviment llibertari després del 75. Coses bones, coses lletges, errades en girar la vista enrere.
Resposta: El moviment llibertari ja funcionava abans del 75 i amb una presència molt significativa a tot l’estat espanyol,. El que si va fer un salt important va ser el sindicalisme llibertari. L’anarco-sindicalisme per nosaltres era una terminologia nova, no en sabíem res o gairebé res; fins que no es van incorporar companys sindicalistes allò funcionava com a grups específics… però vam començar a caminar com un sindicat revolucionari, creixent i creixent, semblava que allò no tenia aturador i pensàvem que teníem la revolució a la cantonada. Aleshores van començar les capilles, voler controlar la CNT, (des de aquí i des de l’exili )… i ja no parlem del cas SCALA del 78 i tot un seguit de problemes interns. A partir d’aquí tot anava a la deriva, i per acabar-ho d’adobar les eleccions sindicals. Gairebé puc assegurar que les eleccions no eren el principal problema, n’hi havia d’altres. El que si és cert que les «van» fer servir com el cavall de batalla: punyalades de tots colors, reunions paral·leles, amenaces de tots tipus… recordar-ho em posa malalt.
Pregunta: Tot i que sabem que encara et fa mal… Explica’ns la teva visió del trencament de la CNT. Quina opció militant vas seguir en endavant?
Resposta: Enllaçant amb la resposta anterior, va ser un període molt fotut. Veient el passaria uns quants vam intentar que la cosa no es trenqués, però va ser impossible. A mi personalment en van « convidar » tant uns con els altres; els hi vaig dir que a mi l’única cosa que em preocupava era l’organització. Lògicament i, degut a les postures existents, el trencament es va materialitzar: es podia haver evitat? Pot ser sí, però es van prioritzar els egos de més d’un «líder» per sobre de l’organització. Em preguntes què vaig fer a partir del trencament: a nivell sindical res, em vaig connectar amb gent que plantejava alternatives de caire ecològic, social… qualsevol cosa que no fes gaire tuf polític. No vull parlar ni dels uns ni dels altres, i menys ara que amb els anys s’han vist els resultats. Continuo dient que la solució és la reunificació, però tal i com estan les coses és impossible, tothom està barallat amb tothom, dintre i fora de les organitzacions corresponents. En aquests últims temps amb una colla de companys de l’estat Espanyol hem intentat acostar posicions, però no ens n’hem sortit.
Pregunta: Ara ens pots explicar com veus el moviment llibertari actualment? [tarannà general de les persones, organització i acció]. Alguna crítica? Alguna proposta de millora?
Resposta: Hi ha grups que funcionen i estan fent coses, però el problema és que cadascun va a la seva bola, «ÉS L’ANARQUISME MODERN». Qui sóc jo per criticar ? I dels sindicats no en vull parlar.
Pregunta: Pots comparar la teva visió
[de les persones, de l’organització i acció]
del món llibertari de les generacions actuals (concretades en persones en actiu laboralment) amb la que teníeu vosaltres?
Resposta: En principi NO, l’única diferencia que detecto es que avui es fa servir molta paperassa i poca acció sindical, la resta m’ho reservo.
Pregunta: Quins consells ens dones als qui venim darrera?
Resposta: Consells pocs, potser un: s’hauria de intentar que el moviment llibertari lluités sota un sol paraigües.
Com sempre generós amb el temps i les persones. Tanmateix excessivament humil com per evitar la supèrbia de magnificar les «accions juvenils» que vau protagonitzar, però també críptic i prudent a l’hora d’aflorar públicament els dimonis de les errades «d’uns i altres» que van truncar un futur millor i que et cremen per dins.
Moltes gràcies Joan.
Una gran abraçada llibertària!
*Albert Hola forma part de la redacció d’Antagonistas.org
