Albert Hola (@holalbert)*
D’antuvi alguns biaixos en relació al títol… per finalitzar amb una pobre conclusió.
Un veterà llibertari reeixia en el vell i pur precepte de l’escola llibertària consistent en què la base fonamental per estructurar una nova societat amb valors llibertaris és l’educació en llibertat. Jo li responia que també havia somniat que el coneixement donaria la llibertat a la classe obrera i seria la clau de volta mestra per l’emancipació social. Però que les classes populars, en accedir als coneixements tècnics s’han venut al capital o bé s’han llençat en fugida endavant per esdevenir estatutàriament capitalistes. CLASSE, STATUS, PODER… que diria un tal Max Weber.
Amb uns altres companys abnegats en el projecte de creació d’escoles racionalistes arreu com a eina estructural d’emancipació revolucionària aflorava la reflexió relativa a que a la tossuda realitat s’esdevenen joves gens escolars sigui quin sigui el model educatiu. Al marge dels diferents ritmes d’autoaprenentatge lliurement triats, com assumiria una societat llibertària aquest decalatge en les potencialitats tècniques o intel·lectuals mantenint l’essència assembleària i sense caure en el bífid parany omnipresent i jerarquitzador de les «avantguardes avançades».
Un company farcit de raó argumenta que des dels àmbits llibertaris portem dècades fent el discurs dels somnis emancipadors, però que en la realitat allò que fem és de bons socialdemòcrates (això sí, no declarats): cedir pas a pas i lluitar amb totes les nostres energies a mantenir com a Drets inalienables els de la darrera retallada governamental. Que de l’ordre reivindicatiu hem entrat en l’espiral del Blufff. Evidentment és necessària una lluita per no cedir i avançar en el dia a dia, però trencant la lògica de l’estat demoliberal. Calen unes anàlisis emancipadores, visions emancipadores, llenguatges emancipadors, arguments emancipadors concrets i reals que possibilitin visualitzar l’horitzó, els horitzons que realment volem. I ser disposats i disposades a posar-los en pràctica : propaganda pel fet de l’autogestió de l’educació, de la salut, dels acompanyaments i les cures, dels serveis i dels sectors productius.
Dins del sector de l’educació pública molts somiadors, amb un peu en el somni alliberador i l’altre en el tècnic venut al capital, han viscut el miratge d’estar navegant cap a l’horitzó alliberador des de dins de la bèstia estant: coeducació, comprensivitat vers el jove i l’infant, desmitificació de la classe magistral repetitiva i gens emancipadora vinculada a un examen memorístic, impuls de classes pràctiques, sortides per conèixer la natura i el patrimoni de primera mà, autoconeixement emocional… el somni del mestre il·lustrat republicà progressista.
Tanmateix aquest somni havia estat sempre un flascó buit: absència generalitzada de mentalitat crítica des del professorat que acompanyés el desenvolupament de la mentalitat crítica en els joves com a subjectes creadors de models de futurs joiosos a posar en pràctica en la construcció d’un nou món just pensat i decidit per ells mateixos. I el peu del tècnic venut al capital pivotava massa vegades la dualitat laboral amb joves de barris marginals i necessitats primàries sense cobrir, mentre que el propi ideal social i la seva realitat material era una unifamiliar i vacances internacionals amb RyanAir.
Dissociació total de la feina i la vida particular. I als crítics que realment somniaven amb l’horitzó emancipador empoderant el jovent els deien: «Tu ho somatitzes tot, has d’aprendre a separar les coses; si no, no ho aguantaràs i t’enfonsaràs». Catarsi de l’ètica: Fem projecte ecologista, però jo m’alieno amb RyanAir. Treballo amb les classes populars però ja no m’hi sento part. Tan alarmant com real.
Per altra banda aquest sentiment alliberador des de dins de la bèstia estant tenia trampa: Un àgil parany ordit des de l’OCDE que tenia una via morta com a terminal: L’establiment de tot el model educatiu estandaritzador i al servei, no de la transformació social i la convivència planetària dels homínids amb la resta d’espècies sinó dels interessos de l’empresariat patronal. La gestió de les emocions no pas al servei de l’autoconeixement de l’individu i mutu amb la societat sinó destinada a l’autogestió de les frustracions estructurals del model laboral precaritzat del futur que ens profetitzen. Tanmateix entremig l’esquer era tot un marge d’escenografia progressista i esquerranota que fomentava l’experimentació pràctica, sempre que fos «guai»… és a dir, de crítica «soft» i no qüestionadora a la pràctica de la formació social vigent.
Del formateig i l’autoformateig o configuració sociocultural de la «societat del benestar» i de consum occidentals ens resulta un excessivament important gruix social d’adults i joves hedonista amb poques eines de maduresa per «transformar» i més per auto plànyer-se. També un excés d’hiperventilació pel «jo mateix» i poca o gens pel bé col·lectiu. Per sort, o per desgràcia… segons es miri el got, moltes honroses excepcions confirmen la norma.
Per inèrcia ben bé tot (excepte les emocions intravenoses, és clar) és random, tot és líquid, tot és relatiu. La crítica és indispensable sempre que no sigui un vaixell sense veles i plantegi alternatives coherents i responsabilitat en la seva aplicació i desenvolupament. La cosa està en que les responsabilitats i els compromisos adquirits en l’activisme social no remunerat massa sovint acostumen a ser random… també. Qüestió de valors i aplicació real dels mateixos.
I entre aquest gruix social s’inocula el mantra de que l’antic devenir en forma de divinitat, que després mutà a l’expansiu món occidental en forma de «calabobos» científico-tecnològic… i ara té categoria d’essència agnòstica immanent: el futur són i seran allò que dictin les TIC, les TAC, la tecnologia punta [… al servei de qui? ben poca gent ja s’ho pregunta… amb l’esperit crític no se’n neix, sinó que se n’aprèn i se l’exerceix… tot i que sovint fer-ho pot suposar renunciar (amb la família i fills) al plat de menjar… Al servei del G8, del Club Bilderberg , de Google, del Banc Mundial].
I una sobredosi de por, sobretot moltes pors socials per amagar a la resta. Compartir és estimar i estimar és viure! Com i amb qui compartir les pors en entorns on l’ideal social més estès és ser un mascle dominant que circula a 300 en un cotxe de gamma alta? -generalitzo massa, és clar-. Simplificar també seria una opció random.
… i una resignada conclusió:
Tot i la tossuderia de la realitat social que ens embolcalla i assimila mentalment en les lògiques mercantilistes i ideològiques neoliberals hem de continuar somiant en l’emancipació revolucionària de la humanitat. Tanmateix aquest creure només reeixirà si l’apliquem com a valor, dins de la nostra manera de ser, de fer… sent escola llibertària i de llibertat emancipadora en cada gest, cada resposta, cada somriure, cada acció de retorn recíproc coherent i solidari… construint de fet un nou món des de l’autogestió de l’educació, de la salut, de les relacions, dels acompanyaments i les cures, dels serveis dels sectors productius… de la coherència.
L’educació, l’escola llibertària sembla ser doncs a l’interior de cadascú i cadascuna de nosaltres mateixos. Serem anarquia si la sembrem, la llaurem, ens l’estimem i la mimem prou com per fer-la florir de manera comunal.
Cuidem-la, cuidem-nos i ens cuidarà.
Salut i a,
*Albert Hola forma part de la redacció d’Antagonistas.org
