Albert Hola (@holalbert)*
Aquest breu fragment del conte «El tratado de la Befana» de Gianni Rodari podria alimentar l’etern debat antropològic entre els binomis formalisme – substantivisme i universalisme – particularisme. En filosofia ho podria ser entre el determinisme i el lliure albir, la llibertat, entre el jo i la societat. En sociologia occidental sobre la construcció cultural dels éssers, el control social des de les institucions dels poders (polític, econòmic, ideològic). En literatura en Gianni Rodari sempre ens indicà el bell camí de la fantasia. Talment sorprèn el ventall de sorpreses que s’obre en substituir el mot «niños / nens» per «adults». La caixa de Pandora.
En realitat ens interessa la pedagogia, però abans d’arribar-hi seguirem els capricis com si d’una troca de llana es tractés.
De manera continuada i constant al llarg de la vida tot humà, amb més o menys consciència de fer-ho, planteja davant de qualsevol acció uns objectius, unes maneres per dur-los a terme (sempre relacionats amb uns recursos) i unes reflexions o conclusions, que poden ser considerades finalistes o empíriques com a aprenentatges a desenvolupar en la vida: emocions, sentiments, raonaments, assaig – error, inducció – deducció espontànies o mecanismes més analítics.
És sorprenent com aquesta brillant mecànica tan natural de la nostra espècie com a ésser cultural s’ha intentat copiar «a lo cutre» per les patronals empresarials amb l’objectiu d’estandarditzar cicles d’estímul de millora constant en la competitivitat interna: són les normatives procedimentals ISO, que suporten molt bé la teoria però que en la pràctica es transformen en tedioses taules taxonòmiques que rebutgen tant qualsevol argument qualitatiu seriós com la crítica; perquè aquestes darreres habitualment van relacionades amb la necessitat d’importants inversions en seguretat, higiene o bé amb la millora dels drets dels i les treballadores. La plusvàlua no es toca!
Llavors ve el famós feedback, la trampa de la millora continuada fins a l’infinit… empescant-nos amb quines millores constants podem sorprendre l’amo… amb els mateixos recursos…: art i acrobàcies.
- Aquí sempre són millors les taules numèriques quantitatives, ja que són fàcils de comptabilitzar i les propostes qualitatives donen massa feina i surten cares.
- Si fem el feedback anònim haurem de filtrar molt les preguntes a fer, no fos cas que el resultat se’ns pugui capgirar.
- Si no és anònim, hom coneix l’autocensura complaent i la indefensió apresa. Recordo el cas d’un jove company revolucionari que va confiar al gerent que volia organitzar una secció sindical per col·lectivitzar l’empresa; no cal dir que el van acomiadar ràpidament.
Amb aquestes informacions de retorn els amos no pensen pas acceptar cap proposta que els toqui la plusvàlua per millorar la gestió de l’empresa o els drets i condicions dels i les treballadores. Els recursos que hi volen destinar ja són preestablerts d’antuvi.
Al final acaben sent un protocol inert, un paper mullat però que requereix un gran esforç de gestió i implementació (que tampoc s’hi dedica realment).
- Quan alguna proposta o valoració es destaca del gruix estàndard majoritari es descarta per minoritària sense tenir en compte la seva coherència -llevat que sigui dels interessos del gestor, és clar, i es converteixi de facto en innovadora-. Si el gruix del feedback o retorn és negatiu -o no convé al gerent de torn- s’acostuma a estripar l’informe i a refer-lo com a no vàlid, menystenint-ne el contingut.
Però tot plegat no són pas trampes al solitari. Hi ha tot un malèvol patró de comportament sociocultural i emocional al darrera.
Qui no recorda la trucada mecànica posterior a una atenció telefònica per reclamació, per avaluar el tracte rebut per la persona que ens ha atès, que no pas el servei que ens està fent la companyia? O bé en ser atesos en uns grans magatzems se’ns convida a pitjar uns emoticons semafòrics per avaluar el tracte rebut pel dependent. I aquest insistirà en què hi participem perquè cada client que en fa objecció de consciència consta a l’algoritme com a puntuació negativa. Qui no sent sintonia emocional amb aquell o aquella treballadora precària i l’avalua bé per evitar-li complicacions? Però malgrat tot no se’ns possibilita l’avaluació del servei integral de l’empresa, sovint nefast i pel qual realitzem la majoria de les nostres queixes.
I no parlem de les humiliacions que reben els riders o les persones contractades com a falses autònomes per plataformes del sector social de les cures.
ESTEM NORMALITZANT TOT PLEGAT DINS LA QUOTIDIANITAT
I els de coll blanc de gamma mitja-alta?
- Quan se’ls crida al despatx i se’ls demana tal com raja «A qui del teu equip (nosaltres en diríem companys) fotries al carrer?», sabent que si no anomenen algú, i amb el corresponent pecat justificador, aniran ells mateixos al carrer per no cooperar prou. I tota la plantilla passarà pel cau del llop a descobrir les vergonyes alienes.
- El súmmun del metaconeixement és quan se’ls convida obligatòriament a assistir en el seu temps lliure a un scape room gammificant per ajudar-los a esbargir-se i auto conèixer-se.
- Com dir que no assisteixen al súper sopar d’empresa on l’amo, animat pel seu coach trainer, comença a viva veu el súper motivador joc de la coavaluació assertiva: «Ei Pere, tu què milloraries de la Maria? I per què?». Imaginem, només imaginem… tota la submissió i brossa humiliant -i gratis- que aflora en aquestes situacions. Oro para el patrón. Iniquitat absoluta.
I ara sí, la pedagogia! Educació, coneixement, aprenentatge! L’escola, l’institut, els nostres estimats marrecs i joves. Amunt s’esmenta que de manera intrínseca l’Homo Sàpiens integra el cicle racional: objectius – procediments/recursos – reflexions/conclusions. No és pas gens dolent explicitar aquest cicle intermitentment com a un element més dels processos d’aprenentatge i coneixement. Allò que surt de mare és el bombardeig sistemàtic d’aquest element d’avaluació per se, per moda oficial. Pitjor encara quan són rúbriques empobrides d’uns estàndards reiteratius [googlegeu «Rubrica» imatges i veureu]: Posar un número o una creueta a una taula: «he ajudat a; he respectat; he col·laborat; he participat activament; m’he esforçat; m’he planificat… + coses bones que he après i aspectes a millorar»… i així constantment i fins el monyo. De fet, per saturació, les respostes ja acaben sent mecàniques. Tanmateix allò preocupant d’aquest ús redundant és l’arrelament cultural, molt més enllà de l’auto reflexió personal, d’explicitar els propis interiors a l’autoritat corresponent, que en pràctiques serà el o la mestra, però demà serà el patró.
Anem més enllà encara. En els treballs grupals, naturalment bigarrats d’interaccions i conflictes, ens trobem la súper moda d’avaluar a la resta de companys i companyes seguint els mateixos ítems abans esmentats. La coavaluació. Aquí ja no entra ni amb calçador la pràctica de l’autoreflexió sobre els coneixement i els processos: hi entren relacions de poder entre companys, corporativismes, emprenyamentes del moment, sentiments diversos… tot un entrenament cultural per normalitzar la delació dels companys de feina en el futur.
Hom podrà al·legar que són simples activitats pedagògiques metacognitives de la interacció grupal. Respondrem que sempre són, si fa o no fa, les mateixes taules estandarditzades i que es passen al final de cada procés d’aprenentatge. Destaquem aquest al final perquè si realment la motivació fos purament pedagògica l’educador no seuria amb els seu ordinador a la taula a fer «coses seves» -que és allò que fan habitualment, deixant els estudiants que interactuïn i recerquin autònomament– per «metacognicionar-los a posteriori».
Si l’objectiu és pedagògic la persona que dirigeix el procés ha de romandre hiperactiva per ajudar a buscar, orientar, resoldre dubtes, demanar activament com van, si tothom està col·laborant, de quines maneres, corregir rols, mediar en els conflictes, «autoritzar» certes actuacions en cas que algú decideixi unilateralment deixar de col·laborar. Tot aquest procés és molt cansat i desgasta, però és aquesta interacció «directiva o de suport» constant i oral (la parla i la comunicació és allò que caracteritza la nostra espècie) la que funcionalment atorga als estudiants la correcció de les eines emprades, la confiança per aprendre amb una autonomia progressivament més real així com el suport necessari, i coneixements futurs, perquè les relacions d’interactuació hagin estat prou bones com perquè els resultats del propi treball ho reflecteixin de manera reeixida. Així potser no caldran munts de taules de delació per les properes vegades, sinó que s’hauran adquirit en consciència i tot fent, «a lo tonto, macuto», els recursos corresponents per seguir madurant i coneixent tant individual com socialment sense haver de delatar els companys i companyes. L’AMISTAT.
Aquestes pràctiques no són pas innoqües i tenen com a objectiu ocult la normalització en el món laboral adult, la generalització de pràctiques d’autodelació i delació dels i les companyes en benefici de l’empresari i sense que tot plegat els suposi cap mena de mala consciència. Encara avui els conceptes que carreguen mots com xivato, traïdor, esquirol o judes tenen una consideració social ben pejorativa. Potser de nosaltres depèn que entre els nostres fills i filles no la deixin de tenir.
I tornem al dilema de les Befanes de Gianni Rodari:
Les nenes i els nens d’avui, i adults del futur, pensem tots igual i ens agraden les mateixes coses, o bé ens acostumem a ser com diuen els qui fabriquen les idees de com hem de ser, tanmateix acostumant-nos a pensar com ells diuen, però fent-nos creure que triem lliurement? Evidentment s’obre una infinita gamma de colors a l’entremig.
Tanquem amb un poema de la Glòria Fuertes. Interpretem-lo lliurement, si és que podem.
Me dijeron:
— O te subes al carro
o tendrás que empujarlo.
Ni me subí ni lo empujé.
Me senté en la cuneta
y alrededor de mí,
a su debido tiempo,
brotaron las amapolas.
*Albert Hola és membre de la redacció d’Antagonistas.
