Karen Garcia Orges*
En poques hores s’inicia un nou curs escolar per als nens i nenes d’aquest país, després de sis mesos sense trepitjar una classe. Aquest inici, però, es presenta especialment cru per als més petits. Van deixar un lloc on es feien còmplices amb una mirada, o un llengot, acostant-se de totes les maneres possibles, encara que fos en els vint-i-pocs minuts que dura l’esbarjo, es posaven una mà a l’espatlla, es tocaven el cap els uns als altres, remenaven els materials que se’ls oferia per al seu ús. Allò que la infància té de forma natural i que nosaltres, no només hem de recordar, si no afavorir.
El contacte és la base de l’aprenentatge, ja que aquest està indissolublement associat al vincle. En un entorn segur és on es donen aquests vincles, de forma sana, establint-se així les estructures sòlides, on els nous coneixements es van assentant. Quan això no s’ofereix, els vincles s’hi estableixen, però ja no són segurs. Per defecte, la resta trontolla.
Com a mestra, ¿com establiré dilluns un vincle segur amb una classe que conec per primer cop, on ni tan sols podré saber qui es qui? Vint-i-dos nens i nenes amb qui només ens veurem els ulls. A qui l’entorn de la classe, on ocorren alguns aprenentatges, resulta que aquest curs és un lloc de rostres a mitges, amb fileres de taules i cadires, al més vell estil pupitre aïllat. On a l’entrada de la porta principal, els més petits (sense els seus acompanyants), un adult amb una pistola els prendrà la temperatura del seu front, seguint una filera de companys a un metre i mig de distància (a cada entrada i a cada sortida!), es posarà el gel en arribar, es rentarà les mans cinc cops al dia, se li prohibirà que es toquin, que parlin, que interactuïn a la manera com els nens ho fan. On la mestra serà un agent de repetició de “posa’t la mascareta”, “renta’t les mans”, “no toquis en Pere”. On la classe magistral, és, de nou, l’únic que sembla podrà fer-s’hi.
Companyes mestres, ningú dirà res d’això? Què ens està passant a aquest col·lectiu? On son els pedagogs, els psicòlegs, els serveis de protecció de la infància?
Aquest virus, si és responsable d’alguna cosa, és de causar alienació mental al global de la població adulta, que posa de manifest, un cop més, que no es pot protegir les futures generacions.
En un temps, els danys colaterals d’aquesta pandèmia, seran la real Pandèmia. Com diu Heike Freire al seu blog, “Cap coronavirus pot regnar a l’escola”.
Mentre, la meva única esperança és que sigui un d’aquests nens, que apuntant amb un dit, ens faci veure a totes que l’Emperador va despullat. El vestit, aquest cop, és el protocol que emmarca avui dia l’entrada a una escola segura. De virus, potser. Però la profilaxi duta a aquest nivell, ho vulguem veure o no, exclou el que se suposa s’hauria de fer a una escola del segle XXI i converteix “escola segura” en un oxímoron. Tal vegada sigui l’oportunitat, a la classe de llengua del primer dia, de descobrir què és aquesta paraula.
*Karen Garcia Orges és mare i mestra de primària.
