Sobre nacionalisme, antinacionalisme, patriotisme i identitat cultural.
Albert Hola (@holalbert)*
Sempre estem igual! Potser la definició més adient als moviments llibertaris és l’heterogènia. Conversa animada. Tots plegats aspirem a la revolució social, però dos ja s’animen amb l’oferta dels semielaborats bolivarians i chavistes; per sort un tercer intervé i canvien de grupet.
Ara el tema central és Catalunya: nacionalistes, burgesos, murcianos, xarnegos, internacionalisme, espanyolisme, pàtries… un patriota, un idiota, la CNT internacionalista versus la burgesia catalana.
Un company afirma «…que el nacionalisme és la religió de l’Estat, que les pàtries són instruments inventats per la burgesia per controlar els pobles obrers i enfrontar-los entre ells, com a la Gran Guerra de 1914-1918. L’imperialisme, el racisme, la xenofòbia i el feixisme són expressions dels Estats Nacionals. Amb les banderes i l’essencialisme nacional amaguen, empetiteixen i reprimeixen els veritables problemes de la ciutadania i la classe treballadora talment com la capacitat de lliure acció racional dels individus. Per això em declaro internacionalista».
Aquest company amb la seva abnegada acció altruista diària ens ve demostrant que té el cor més gran que el bou d’en patufet -d’aquí ve que el coneixem com a Cordebou, com la varietat de tomàquet-. Tot allò que argumenta és objectivament cert i ho creu des del més profund humanisme.
Tanmateix aquest missatge tan objectiu a Catalunya grinyola des de sempre en alguns sectors populars. I aquí obviaré la concreció d’allò amunt esmentat –murcianos, la Lliga, Foment del Treball...- per centrar-nos exclusivament en una selecció intencionadament triada amb vocació assertiva: «a Catalunya grinyola des de sempre».
- Perquè no pas tota la població descendent de quatre o cinc generacions biològiques catalanes ha conformat la classe burgesa els darrers 160 anys. En tot cas només una minoria d’aquesta: primera errada sinecdòquica, prendre la part pel tot. És important no continuar redundant en l’aforisme català petitburgès -sovint sustentat en el generalisme que els darrers en arribar habitualment tenen menys propietats, o viuen en pisos i no en cases…-.
- Perquè la cultura és allò que ens conforma com a éssers socials i ens identifica amb el col·lectiu proper de persones: llengua, costums, creences, cosmovisions, hàbits… i ens configura com a persones i ens atorga una identitat individual i col·lectiva com a tals: la identitat cultural.
Tanmateix sempre podrem triar conscientment la nostra ideologia i acció racional, i superar el determinisme del context on ens hem criat: només faltaria. Això ho donem tant per suposat que no és l’objectiu del text. Tampoc és l’objectiu del text recordar que sobre el substrat cultural (identitat cultural) s’esdevé una supraestructura cultural ideològico-emocional que sí podríem triar de manera mes o menys conscient o essencialista, i que aquesta és utilitzada recurrentment per les oligarquies estatals per crear estats d’opinió entre allò que consideren masses i teledirigir-les. Això darrer no és pas identitat cultural, sinó quelcom molt més pervers i deshonest -en tant barreja conscientment identitat cultural i supraestructura cultural.
Per tant les persones som éssers socials fonamentats en una identitat cultural que no triem i que assimilem en el context social que ens ha vist créixer (o contextos): La percepció del món d’un boiximà no occidentalitzat no és la mateixa d’un esquimal o un europeu. Fins i tot -abans que la globalització liberal ens uniformitzés amb la multiculturalitat banalitzant del piercing, el reggaeton i Zara- la manera d’entendre el món, el treball, la metafísica i el dolor era molt diferent a Catalunya i el Siam. Sí, mentre mengem fuet a queixalades ens escandalitzem de plats suculents d’insectes, rèptils o gossos a altres territoris culturals del planeta.
AIXÍ QUEDA CLAR I GRAVAT EN PEDRA QUE LA IDENTITAT CULTURAL NO LA TRIEM SINÓ QUE L’ADQUIRIM DEL CONTEXT SOCIAL. Ni tan sols les conversions religioses o apostasies voluntàries (conversos, muladites, moriscos…) esborren el bagatge cultural adquirit, altrament són les lobotomies sectàries posmodernes,
PER TANT TOTS I TOTES TENIM UNA IDENTITAT CULTURAL MÉS O MENYS HETEROGÈNIA EN FUNCIÓ DEL PROPI LLAST I ORIGEN. Fóra una redundància obtusa dir que totes les identitats culturals són dignes i mereixedores del més gran dels respectes.
DE NOU INSISTEIXO: ALGUNES DE LES «COSES LLETGES» JA SÓN ESMENTADES AMUNT I NO SÓN EL MOTIU DE L’ARTICLE. PER SI DE CAS…
Ara venen les clàssiques definicions:
ESTAT: Unitat jeràrquica política i administrativa de control sobre un territori, les seves riqueses, les persones que l’habiten i els seu treball.
NACIÓ: Col·lectiu de persones identificades conscientment per compartir la mateixa llengua, creences, costums, hàbits i voluntat d’identificar-se i projectar-se com a tals.
El terme no fa cap més referència que a la identitat cultural de les persones que viuen en societat. Malauradament el concepte nació ja està viciat en la historiografia europea recent per les seves connexions amb el liberalisme i / o el romanticisme del segle XIX. Caldria amarar-nos de moltes lectures etnogràfiques per superar l’enquistament conceptual. Amissit tempore.
PAÍS: Territori al qual són vinculades unes comunitats humanes amb trets culturals homogenis: llengua, costums, creences… [tot i que a la pràctica europea aquesta «societat o comunitat» és una «nació» que vol esdevenir un «Estat»].
PÀTRIA: Definició litúrgico-emocional (rància i casposa) de «país» sotmès* a un «Estat» homogeni culturalment (*o que vol ser-ho).
Doncs el nostre company Cordebou, com a bon anarquista argumenta que s’han d’abolir els Estats, que se sostenen en un exclusivisme nacional que obvia les desigualtats entre les persones i afavoreix la classe burgesa i es recolzen i projecten en patriotismes místico-totèmics.
I es plany que al seu poble alguns li diguin «fatxa espanyolista» (els anarquistes no són de dretes, tampoc creuen el les nacions-estat, però sí en la convivència fraternal entre pobles o nacions o col·lectius de persones… al marge de la seva identitat cultural).
I ell els respon «petit burgesos fills de Cambó -o Pujol-», segons el dia. (El tòpic ja ha estat argumentat més amunt).
FINS AQUÍ POC HEM APORTAT PER RESOLDRE EL GRINYOL DE SEMPRE.
Baixant un graó en l’escala tensional albirem que el context català es correspon a un Estat-nació que, com a tal Estat, té sotmesos a diversos col·lectius culturals (allò que alguns europeus anomenen nacions: castellans, catalans, bascos, andalusos de Jaén, Molineros de Aragón i Lepeños) sota el barrot físic i la mística totèmica de la «pàtria».
Els nostres Corsdebou la mística patriòtica no l’accepten ni en amanida i la rebutgen frontalment arreu.
Tanmateix l’Estat que sotmet a totes les poblacions tria la perversió d’una única identitat cultural (ells li diuen nacional) per desenvolupar la litúrgia patriòtica cohesionadora d’emocions identitàries, en detriment de la resta de formacions culturals i socials. I a més en fa una expansió uniformitzadora i agressiva.
És evident que quan hom veu amenaçada la seva cosmologia i identitat social i cultural acostuma a sentir-se almenys indisposat. Les reaccions poden ser diverses. Des de la submissió, certes gradacions de resistència i fins l’oportunisme col·laboracionista més vil o burgés.
I parlant d’oportunismes: alguns espabilats dels segle XIX van fer calar ben pregonament -o nosaltres no hem sabut explicar-nos prou bé- la immanència de que les llibertats en la pràctica identitària cultural eren més importants en grau que la llibertat i justícia social i material: i que l’alliberament integral passaria per foragitar l’estat opressor i uniformitzador (l’Espanyol, en aquest cas) de l’Edèn (Catalunya) per llavors construir un nou Estat opressor amb una nova minoria de privilegiats (antics col·laboradors també del vell Estat oligarca) que sotmetran a la majoria de la població, i on les llibertats materials i socials tornaran a ser reduïdes i regulades per lleis i justícia igualment repressives.
Seguint aquest argumentari: així com actualment els i les anarquistes amb identitat cultural coincident amb la que abandera la pàtria opressora s’hi oposen amb tota la feréstega naturalitat llibertària… seria llavors quan els anarquistes catalans ho podríem fer sense que ens diguin «fatxes».(je, je, je… haver d’aguantar que els fatxes de veritat ens diguin fatxes a nosaltres…).
Sovint costa de fer-ho entendre als i les essencialistes més atarugats… però és qüestió de cintura pedagògica:
a) Que nosaltres no construïm pecats originals: Estats o Pàtries, doncs la «nostra religió no ens ho permet».
b) Que nosaltres som assemblearis (això és feixuc, perquè cal explicar-los que una assemblea no és un espai on el gurú parla i el públic l’adula, sinó que és un espai de consens, reciprocitat, democràcia directa, acció directa, federalisme, confederalisme, que solidaritat no és caritat, que compte amb els entristes que venen a infiltrar-se amb finalitats estranyes o a forçar desembarcaments sufragistes: que som assemblearis i assembleàries amb els i les assembleàries, i a la resta pal… etc.).
c) Que nosaltres sentim odi de classe i per tant és evident que no col·laborem ni ens abracem amb les i els burgesos.
d) Que no considerem la propietat privada dels recursos sinó la col·lectiva o comunal… i sempre articulades al seu valor d’ús aplicat. (arribats a aquest punt, els interlocutors «nacionals» o bé es queden calbs o canosos. En qualsevol cas resten sense arguments diferents del dret d’herència…).
e) Que els Estats són estructures jeràrquiques i que generen desigualtats estructurals de manera intrínseca.
f) Que els patriotes són els aduladors dels Estats.
g) Que nosaltres, com a persones tenim una identitat cultural mitjançant la qual ens constituïm com a persones en societat, i la defensem més que hom en tant és part irrenunciable de la nostra dignitat.
Però algú podria explicar què té a veure això amb la creació d’Estats repressors, si les societats humanes ens hem d’agrupar a partir de la lliure* voluntat de les mateixes? (*aquí lliure fa referència a l’autoorganització assembleària i no a votacions viciades de codi tancat, ni Doodles, ni Ferendum ni coses per l’estil).
h) Els conceptes nació i pàtria són presoners d’Estats repressors. En cap Estat ha existit ni existeix ni existirà la llibertat excepte per alguns i algunes (aquells que són més iguals que els i les altres). Tanmateix patriotes i nacionalistes pateixen, o semblen patir, quelcom similar a la Síndrome d’Estocolm.
i) Que els i les anarquistes som extremadament respectuoses amb totes les identitats culturals i les seves manifestacions lliurement exercides.
j) Que els únics antinacionalistes són els nacionalistes o patriotes que actuen agressivament contra altres col·lectius culturals.
Bla, bla, bla…
I aquesta vegada en Cordebou va obviar el «petitburgesos fills de Pujol» i va respondre:
- Vosaltres sabeu què és una assemblea de les de veritat, i el consens, i la reciprocitat, i l’acció directa?
- I el federalisme, i el confederalisme SENSE ESTATS?
- Quantes persones heu ajudat a mantenir la feina (casa, família, nens i nenes) des d’algun sindicat?
- Quantes nits heu passat fred a un piquet de vaga?
- Jo comparteixo l’odi per [….. aquell burgés espanyolista ranci], però quina diferència hi ha amb [….. aquell burgés catalanista ranci].
-Que és català dieu? Que a «nosaltres» només ens violen els nostres potser? Le pegué porque era mía? ???????
- Què teniu en contra d’un operari treballador del metall d’Astorga? (és una població de Castella-Lleó). O de Larache? (al Marroc).
– Res dieu?
– LLAVORS QUÈ?
- Sóc gallec, fa dos anys que visc a Catalunya i escric i parlo el català tan bé com vosaltres. I ningú m’hi va obligar. Haguéreu fet potser vosaltres aquest esforç en la situació inversa?
Mmmmmmmmmmmmmm…
I aquesta vegada tots plegats l’acompanyaren a fer camí cap a la veritable llibertat, fent la primera simbòlica escala al cafè «Llibertat» de la cantonada.
Doncs no,
Els i les anarquistes no som ni patriotes, ni estatistes, ni nacionalistes, ni antinacionalistes.
Simplement APÀTRIDES AMB IDENTITAT CULTURAL
Salut i a
*Albert Hola forma part de la redacció d’Antagonistas.org
