Albert Hola (@holaalbert)*
Aquesta és la meva anàlisi personal avalada per la pròpia implicació activa en la lluita. Evidentment n’hi pot haver d’altres.
L’objectiu de l’article és doble:
- Agrair a tots els veïns i veïnes la seva implicació abnegada per assolir els objectius comuns. De fet la lluita encara no ha acabat.
- Realitzar una anàlisi dels pros i mancances del moviment assembleari [no militant] per tenir-los presents en altres experiències.
Durant la dècada del 1990 la Generalitat i l’Ajuntament de Granollers van decidir l’eixample urbanístic de la ciutat cap el sud en un espai que fins llavors eren camps de conreu. Aquest comprendria habitatges. Tanmateix el polígon seria tallat per un vial de quatre carrils anomenat Ronda Sud (tram urbà franquejat per habitatges de la carretera C-352 que connectaria la comarca del Maresme amb la carretera C-17).
La decisió del disseny de l’eixample va ser responsabilitat de les forces vives catalanes exterioritzades políticament en CIU, PSC i ERC, malgrat que aparentment fessin veure que es llençaven els plats entre ells.
Cap veí que va colonitzar les antigues terres de conreu era conscient de la dimensió futura d’aquella estructura viària. Va ser un cinturó viari on transitaven força vehicles «relativament suportables». Tanmateix el volum de trànsit va anar augmentant progressivament.
L’any 2002 l’Associació de Veïns del barri de les Tres Torres, prenent l’embranzida de l’oposició popular a un projecte de nova Ronda al Nord de la ciutat (al terme municipal de Les Franqueses del Vallès) va mobilitzar-se per exigir el soterrament de la Ronda Sud. Amb bona voluntat van permetre que se’ls colessin a les manifestacions i discursos les forces vives polítiques: els van instrumentalitzar per fer-se la foto amb falses promeses i l’horitzó electoral. La cosa no va reeixir.
A partir del 2008 la crisi econòmica va fer complicat el pagament del peatge de l’autopista AP7 als conductors de camions i turismes i el trànsit per la C-352 va anar augmentant exponencialment fins a fer-se insuportable i l’aire generat irrespirable.
Una tarda de finals de desembre del 2017 tres famílies es van reunir havent llegit prèviament ressenyes sobre la lluita veïnal del Cerro Belmonte al Madrid dels anys 1990. Aquí vam acordar un ideari granític i inamovible [que curiosament va ser el secret dels modestos èxits posteriors]:
- Funcionament assembleari.
- Cada veí / veïna es representa a sí mateix.
- Sense partits polítics.
Teníem ben clares quines eren les eines vàlides: nosaltres mateixos.
Progressivament vam compartir la idea amb els veïns més propers i després amb els dos barris afectats. Ja en aquests primers moments van aparèixer els «jo vinc en nom del partit tal»… o els aprofitats arribistes amb ganes de «liderar». De seguida se’ls va recordar que aquí hom venia com a veí i prou. I que érem assemblearis. Alguns van voler trencar la vaixella i d’altres ho van acceptar honestament; d’altres ens van oferir servei de fotocòpies o jurídic gratuïtament sense sortir de l’anonimat; d’altres van voler romandre-hi per mirar de treure rèdit electoral quan toqués. I també els talps del senyor Alcalde, és clar.
- Ara bé, els vam imposar la «responsabilitat» d’obligar els seus respectius partits a pagar fotocòpies, impulsar mesures a l’Ajuntament, Parlament, Parlamento on tinguessin representació. Poc a poc els va anar caient la carota i només ens van quedar els més honestos (excepte durant els períodes electorals, en què patien incontinència… ejem…) que van forçar les seves associacions de militància a disposar-se al nostre servei en tot allò que van poder [només va funcionar a nivell local, però]. Un fort agraïment per elles i ells! De fet jo personalment era l’autèntica “Stasi” guardiana de l’essència assembleària i terror d’especuladors polítics i entristes.
Al marge dels principis irrenunciables amunt esmentats, a les primeres assemblees es van recollir llistes de veïns i veïnes disposades a implicar-se activament en la lluita i es van consensuar els objectius i les estratègies a seguir. No deixava de ser un moviment de “Qué hay de lo mío”, però independent, assembleari i amb propostes legítimes.
Els Objectius, Principis i estratègies a seguir que vam consensuar van ser els següents:
Tot seguit vam contactar amb l’Ajuntament de la ciutat demanant el compliment de les nostres reivindicacions, acompanyades de la llarga llista de les signatures militants. Ens hi vam reunir: van ser bones paraules, donar llargues i excusar-se en què la via no era de la seva competència sinó de la Generalitat. La Generalitat també ens va citar -després d’una sèrie ben intensiva de talls del carrer- pretenent captivar-nos amb cants de sirena, però acabant també fent passes enrere a les nostres vindicacions.
La nostra principal estratègia de pressió van ser les manifestacions tallant parcialment la C-352 dos cops a la setmana i totalment cada quinzena: “els talls dels iaios”, com alguns feien broma. I vaja si va funcionar. El cacau automobilístic que es muntava en quilòmetres a la rodona era brutal. I la pressió cap a la classe política, també.
Evidentment també teníem el nostre suport jurídic aportat altruistament per veïns i veïnes que militaven en altres organitzacions:
- Article 21 de la Constitució espanyola.
- Llei Orgànica 9/1983 Reguladora del Dret de Reunió.
La legitimació legal desesperava el Govern de Granollers i la majoria de partits del plenari -clar, no ens podien instrumentalitzar ni anul·lar-. L’alcalde i el cap de policia municipal trucant continuadament a la Conselleria d’Interior perquè els treguessin del mig “aquells quatre borinots de la Ronda”. Evidentment les seves pròpies lleis burgeses ens emparaven.
Feia gràcia veure els polis municipals comptant-nos un a un buscant desesperadament la mediocre argúcia de no tallar el trànsit si érem menys de 20: “Que les manifestacions només es comuniquen, nois, no hem de demanar cap permís, els dèiem”. Alguns ens transmetien una certa complicitat malgrat “obeir ordres”. M’omple d’orgull recordar veïns i veïnes que amb febre sortien al carrer per arribar a ser aquest 20 manifestants.
Mediadors dels Mossos d’Esquadra, sí la “nostra pulisia”, amenaçant als nostres avis amb la Llei Mordassa.
A l’Ajuntament li vam fer empassar la vergonya d’unes quantes Mocions. Llevat d’un, els partits que ens havien colat talps oportunistes van anar traient-se la carota hipòcrita llevat d’un, que va col·laborar gràcies al treball dels nostres veïns que hi militaven.
Vam tallar el carrer més de 112 vegades entre el març del 2018 i el desembre del 2019. Mentre una minoria hedonista i narcisista treia bilis per les xarxes la majoria ens felicitava. Diferents moviments alternatius de diferents llocs de Catalunya se’n feien ressò. No deixàvem de ser un petit exemple de “gals irreductibles” que planten cara a la Roma Catalana. De fet vam posar ben bé al mig de la taula el problema estructural de la contaminació a Granollers. També vam aconseguir prou cosetes.
Llistat d’objectius assolits i pendents:
També vam bombardejar l’Ajuntament, el Ministerio i la Generalitat amb propostes ben elaborades de millora de la mobilitat i qualitat de l’aire a la zona. Totes presentades via instància i la immensa majoria “democràticament” oblidades.
Imaginem la desesperació als despatxos. “Quatre gats ens l’estan jugant. Hem de posar fi a això d’una vegada”.
I la policia va actuar “a la brava”, com critiquen que fan a les repúbliques bananeres:
- Impedir-nos sota amenaça tallar quatre carrils al trànsit com havíem comunicat. Forçant-nos de fet a tallar només dos.
- Amenaçar els veïns i veïnes que comunicàvem els talls amb la Llei Mordassa, ocasionant-nos quadres d’ansietat.
- Prohibint manifestar-nos definitivament tallant el trànsit perquè ho podíem fer igualment per la vorera.
Ells comptaven a desarticular-nos, però no ens coneixien prou. Aquí vam engegar els vincles de solidaritat en forma d’assessorament jurídic des d’altres organitzacions on alguns veïns i veïnes militàvem.
Malgrat no tenir precisament un ideari revolucionari érem assemblearis. Pocs i poques però un nucli militant ben compromès amb els objectius fundacionals. I de les assemblees col·lectives sempre surten bones idees. Ben assessorats per veïns transportistes vam acordar tallar en endavant el trànsit a d’altres carrers clau. I l’afectació a la mobilitat regional va seguir funcionant. Els ulls dels policies més servils evidenciaven que de “policia democràtica” només tenen el nom. D’altres en canvi eren molt més assertius malgrat el paper d’estrassa que els tocava fer.
Com a part de l’estratègia de l’assemblea, al cap d’uns mesos vam tornar a fer empassar el gripau a les forces vives de la ciutat tot tallant de nou el trànsit a la C-352, la Ronda Sud. Ara el Regidor de torn i el cap de la policia ja enviaven directament els seus esbirros més matons amenaçant que no teníem permís per tallar -violant la seva pròpia normativa legal- o que anéssim a un carreró del costat. Havent trucat per denunciar-ho als Mossos d’Esquadra del Departament d’Interior de la Generalitat, no feien acte de presència o ens arribaven a penjar el telèfon
Així vam tallar el trànsit una i altra vegada, sense protecció policial i amb negligència activa de la Conselleria d’Interior: això sí, amb amenaces de denúncia policial una i una altra vegada; policia que es mirava els camioners que ens volien atropellar i els animava a denunciar-nos. Sí, a Granollers, com a Catalunya i Espanya la política és un món copsat pels cacics.
De nou, coincidint amb les vacances d’hivern del 2019 va arribar la prohibició total de tallar el trànsit i la invitació a manifestar-nos per la vorera. L’assemblea, com sempre ponderada, va mesurar forces i va establir un estratègic període de descans fins el març del 2020. Quan de nou teníem tot organitzat per reprendre les manifestacions va arribar la pandèmia mundial del coronavirus. L’atzucac pandèmic ens ha deixat en període de letargia fins avui. Una bona part dels membres de l’assemblea són persones grans i de salut vulnerable. Quan se sentin segures i així ho decideixi l’assemblea, hi tornarem!
En síntesi. Pros i mancances:
Tot i no ser un moviment emancipador és d’admirar l’essència intrínseca i honesta de totes les persones que tall rere tall hi eren: Senzillament perquè són coherents amb elles mateixes i amb el seu compromís per millorar l’aire de la ciutat. Perquè havien participat de les decisions i eren conscients de la necessitat de la seva implicació activa per tirar endavant el camí cap els objectius. Veïnes malaltes amb batí, amb fills petits, adolescents implicats, néts…
“Érem (som) quatre gats”. Potser, però quins quatre gats que fan mil voltes al ramat! Coherents, persistents. Més de 112 manifestacions en poc més d’un any i mig. Podríem ser més? Ben desitjable i un tema ben recurrent a les assemblees. Però hom tria les seves prioritats: el ioga, l’spa, el sofà, el bar… o la salut pulmonar. No hem trobat la fórmula màgica per ser centenars, malgrat ser-ho puntualment. Fer una megamanifestació súperguai i tornar a casa a plegar-se és relativament fàcil. La nostra clau de volta era la participació i la constància de les formigues. Hom és sobirà de la seva vida i grandet, tu. Ha vingut qui ha volgut.
Probablement, malgrat la nostra dimensió modesta, hem estat un dels moviments més actius no subvencionats ni engreixats des de dalt de tota la comarca i gran part de Catalunya; col·laborant amb el nostre granet de sorra a aixecar la llebre de la contaminació automobilística a les ciutats, l’afectació als infants dels centres escolars i en la lluita per l’eliminació dels peatges a les autopistes (amb el permís, en el darrer cas, dels i les companyes pioneres de les Terres de l’Ebre).
La mala premsa des de les forces vives i oligarquies de la ciutat, terrible i rabiüda, clar. En quant a la premsa generalista: malgrat la simpatia i sintonia humana dels i les reporteres s’ha fet palès l’efecte de les subvencions municipals.
Hem tingut instituts, estudiants universitaris i esplais interessats. També “turistes i profetes assemblearis” a il·luminar-nos amb la seva fugacitat. També ha estat dificultós trencar el marc mental de la submissió sociocultural a l’Autoritat, que precisament era i és la causant primera del drama ambiental de Granollers i comarca.
Hem pogut millorar moltes més coses: des de la comunicació a la difusió, realització de més accions al centre històric i als actes electorals. Probablement. El brainstorming i el cunyadisme són infinitament golafres. Senzillament hem realitzat les accions que hem pogut, les quals qui les proposava era disposat a impulsar, i amb quòrum al darrera. El “podem fer” però “sense fer”i esperar que “ho faci algú altre” no ens duria enlloc. Allò del picarol al gat. No s’ha llençat a les assemblees cap corda col·lectiva que no estiguéssim disposats i disposades a assumir.
Admirable ha estat com els i les portaveus s’amaraven dels acords de l’assemblea i els comunicaven talment a la premsa i els defensaven fil per randa davant l’Administració.
La meva confiança en què les maneres de fer assembleàries en un col·lectiu no ideologitzat en la democràcia directa es consolidarien per si mateixes mitjançant la pròpia pràctica no s’han complert.
Havíem cuidat l’elaboració dinàmica dels ordres del dia, de les pròpies sessions, el consens actiu.
Els qui fa dècades breguem en la turbulència de la democràcia directa i seguim la màxima de «ser assemblearis amb els i les assembleàries i patada al cul a entristes i aprofitats» hem fet prou bona feina en aquest sentit: hom valorava representar-se a sí mateix tot i esperar i desitjar de bona fe el suport «d’altres organitzacions». La qüestió és que aquestes s’acostaven amb la mala fe de cooptar-nos o extingir-nos la flama.
En «apartar-nos» una mica els més militants de la democràcia directa han tornat les línies més personalistes de voler liderar un carro, el representativisme en lloc de la delegació, sense idees clares ni seure a revisar el treball ja fet per continuar la partida.
Potser caldria interpretar que seria necessària un preparació teòrica en democràcia directa prèvia a la implementació pràctica. Tanmateix els problemes estructurals i terminals són idèntics a la immensa majoria d’experiències de pràctiques comunals i col·lectivistes al món occidental: estatus, prestigi, personalismes, egos, desitjos per sobre de necessitats.
Probablement la falca sigui més profunda i rau en el propi substrat cultural occidental en el qual som cuits i cuites a foc lent i que ens determina. Probablement l’esperança, si existeix, la trobarem en l’essència d’allò que encara visqui dels valors preestatals i precolonials a Amèrica, Oceania, Àfrica o a la Polinèsia.
Allò que no va poder aturar ni l’alcalde, ni el cap de policia, ni els Mossos d’Esquadra, ni la Generalitat -l’Estat en definitiva- ho va interrompre temporalment l’expansió mundial d’un virus. Els membres de la nostra assemblea són majoritàriament gent gran. Existeix la por generalitzada per la salut, també entre els més joves. Natural. Quan el virus s’acabi hi tornarem si la majoria de veïns i veïnes així ho decideix.
En aquest temps hem perdut a la persona més carismàtica de tot el col·lectiu, «l’ànima de la Ronda Sud», que deia un company. La qui ens animava les manifestacions amb la seva alegria i cançons reivindicatives. Segurament la pèrdua no és del tot aliena a totes les tensions viscudes en aquesta i d’altres lluites per construir un món just sense sortir-se del camí de l’esperança.
MIREIA, T’ESTIMEM!!!
*Forma part de la redacció d’Antagonistes.org
