Albert Hola (@holalbert)*
Fa ja unes quantes llunes vaig ser testimoni accidental d’una perversa abrasió sobre un paratge vegetal orquestrada per la pròpia Administració que es vanta de protegir el medi natural. Per més inri aquesta va ser executada en ple període de posta i cria en un entorn força sensible per les aus, rèptils, insectes, petits mamífers, flors, arbres i plantes: va ser una tala indiscriminada de bosc. En ser nouvingut a la contrada em va sobtar l’aberració però vaig interpretar que deuria ser una execució habitual. La sorpresa va ser que veí rere veí s’estirabotaven o es planyien de la barrabassada. A més mostraven ser bons coneixedors de l’ecologia i el necessari equilibri del medi natural.
Un primer veí s’enfilava mentre m’explicava amb vehemència quan i de quina manera s’hauria d’haver realitzat l’actuació. Davant d’aquesta contundència argumental vaig treure, amb timidesa, la poteta de l’acció directa: com que ell coneixia el veïnat, si hom era indignat com ell seria fàcil arribar al consens de plantar-nos davant les màquines i fer entendre a l’Administració corresponent que li seria prudent avortar l’actuació que havia previst en aquell tram de territori. Li ho vaig exemplificar amb l’episodi del «Barco de Chanquete» de la sèrie televisiva «Verano azul» i amb experiències personals prou exitoses en contextos homologables.
Malgrat que encara érem a temps d’evitar la major part de la trencadissa em va sobtar com va tirar pilotes fora: «ja hi he parlat i tenen ordres de fer-ho; el mal ja està fet; si no ens hi posem tothom no servirà de res, vaig molt liat aquests dies…».
La conversa va acabar en termes d’autoajudisme: «no cal patir per una cosa que faran igualment, i la gent no s’hi posarà». Jo vaig respondre amb argumentari ingenu: «algú ha de començar, algú ho ha de fer malgrat tot. És injust que sempre hàgim de ser els mateixos qui hem de posar la cara i ens cremem pel bé col·lectiu». M’hi vaig acomiadar esperançat en sentir un «vaig liat però ho comentaré a la gent». -el futur va confirmar que allò no havia passat de ser una interessant conversa-.
Dies després i amb la destrossa molt més avançada la casualitat va fer coincidir en la mateixa escena la personificació d’alguns dels posicionaments i actuacions genèrics més representatius de la societat sensible davant de qualsevol dilema o conflicte. L’explicaré en tercera persona i amb les impressions del moment; que hom faci les pròpies analogies.
Coincideixen en l’epicentre del desastre diverses persones tot fent la passejada dominical. Com és natural el tema de la conversa principal no és gens original: «Quin desastre; No hi ha dret; S’ha de denunciar; S’ha de fer algo…». Un adult i un jove -que venien xerrant amb una veïna sobre educació, psicologia, emocions, diversitat, compromís crític i no mirar cap a una altra banda- aporten de nou la proposta del «Barco de Chanquete». Malgrat ser forasters es comprometen a implicar-s’hi. La proposta cau en l’oblit dels bojos. Una parella manifesta la seva frustració -ell, més excitat i cabrejat s’esbrava amb un «pim, pam, pum i arreglat»-. Dos joves, també visiblement indignats, manifesten que parlaran amb l’alcalde i no sé qui de l’Ajuntament: «-Però això s’ha d’aturar ja». [Presumeixo d’encabir-los en la classificació estàndard com a seguidors d’un d’aquells partits anticapitalistes que són tan de moda.
Preveient el desenllaç de l’escena l’adult i el jove proposen almenys de bloquejar l’accés de les màquines amb els troncs que havien tallat aquestes… i s’hi posen mans a l’obra. La veïna fa la viu viu i s’esmuny, els dos joves alternatius «han de marxar» però un altre dia els sembla bé fer-ho. De la parella, ell mira de deixar-ho per un altre dia, però ella s’hi posa i tots dos ajuden en aquesta acció.
En pocs dies el desastre ambiental queda consumat completament, llevat d’alguns dels arbres condemnats, misteriosament salvats, i alguns entrebanc per problemes tècnics a la maquinària.
Amb posterioritat a la destrossa el veïnat pren consciència i sorgeix un a comissió per parlar, fer saber i pressionar l’Ajuntament sobre quelcom que ja no pot ser restituït. Tot un clàssic de l’activisme moderat.
Encara avui en aquell paratge desballestat s’observen en alguns arbres les enginyoses marques salvadores de la mà de l’acció directa d’algun desconegut compromès.
Tot i aquest mig somriure no deixa de ser trist plànyer-se per la pèrdua d’un hàbitat que molt factiblement podria haver estat salvaguardat amb una mica de temps, dedicació, compromís de la majoria del veïnat d’un poblet rural. Els arbres, plantes, animals morts o no nascuts mai més tornaran… malgrat que amb la primavera ho pugui semblar.
Potser no se’ls estimaven prou, qui sap.
Amb tot plegat només pretenia aflorar la reflexió sobre diferents posicionaments i actuacions vitals, personals o d’associacions a l’hora d’entomar qualsevol tema, dilema o conflicte:
- Quins són els nostres objectius?
- Quins són els nostres principis ideològics o ètics?
- Quines estratègies seguirem per assolir els objectius establerts?
Si l’objectiu havia de ser salvar el bosc i els seus habitants és evident que l’acció directa era, no la millor, l’única opció factible per aturar les obres a temps. Si l’objectiu era «fer veure que… ; sensibilitzar-nos sobre… ; o fer que no tornés a passar [potser per tornar a començar la roda de zero en l’hipotètic futur esdevenidor]» qualsevol estratègia moderada i d’intermediació amb les Administracions hauria estat vàlida.
POTSER LA PEDRA FILOSOFAL ÉS L’HONESTEDAT EN ESTABLIR L’OBJECTIU REAL. La factibilitat del seu assoliment en relació al context i recursos deixem-la al marge.
Insistim en l’honestedat intrínseca i la seva exteriorització a l’hora d’establir objectius.
Bé, es fa difícil salvar el bosc sencer si el compromís de l’acció directa [hi implicito el concepte de democràcia directa en prendre les decisions] no és col·lectiu. Llavors només podrem salvar alguns pocs arbres i exposarem reiteradament els i les mateixes compromeses de sempre a un desgast constant i esgotador… un autèntic sacrifici que es fa molt més de ben portar i esdevé gratificant si és compartit col·lectivament. Potser no es volia salvar el bosc i només es volia escenificar un desig sense actuació aplicada coherent, un neguit per justificar l’estar bé amb un mateix… Hauria estat més just reconèixer-ho i no fer veure que sí però actuant com que no.
Caldria reflexionar personal i corporativament sobre l’honestedat interior i exterior a l’hora de determinar certs objectius si de fet en renunciem amb la nostra praxi incoherent (perquè ens hi allunya o bé perquè es dilata infinitament el seu compliment).
Som habituats al pacte consuetudinari o legal patrocinat per l’Administració o el Govern de torn. Quan és aquesta Administració la qui posa en perill el bosc, si realment allò que volem és salvar-lo no ens queda cap més alternativa que el conflicte amb la injustícia concreta… i quant més col·lectiu… més exitós. Seria de bon consellar no caure en el parany d’aquelles abstraccions teleològiques tan generalistes que esdevenen el calaix de sastre tan unitari i transversal com per neutralitzar el vol de qualsevol iniciativa emancipadora.
- Que generarà malestar al patrocinador? I tant! I també ens n’emanciparà!
- I com es fa això? Doncs entre totes i tots, aprenent a organitzar-nos, tenint iniciatives, consensuant per arribar a un objectiu comú sense el Patró.
- Que ens suposarà sacrificis i patiments? I tant… però volem salvar el bosc, no? Algú pot ser feliç veient-lo morir? Caldrà irradiar la nostra positivitat al bosc perquè aquest ens la retorni mitjançant la màgica reciprocitat de la natura!
I qui diu el bosc diu…
la feina,
la convivència,
la salut,
la terra,
el món…
Salut i a,
*Albert Hola és membre de la redacció d’Antagonistas.
