Arnau Llopis
El moment actual que travessa el moviment obrer internacional no presenta el millor dels escenaris possibles. La confusió, la fragmentació, la desesperança i l’avanç de les polítiques d’atac indiscriminat als treballadors (amb fort contingut feixista) són alguns dels aspectes que coronen el context actual. Darrere van quedar aquells embats en què el proletariat s’alçava en la història i reclamava un lloc propi, una porta oberta des d’on eixir a la utopia de la societat emancipada; oblidats en la memòria estan els capítols celebres dels revolucionaris que lluitaven conscientment per la dignitat i la renovació humana, substituint l’actual cercle de misèria i degradació per un espai social lliure de les calamitats a què estem acostumats. Sembla evident la derrota de la classe obrera durant el segle XX, després de tot un cicle de combats, de lluites i empentes per acabar amb un sistema que es presenta com l’origen mateix de l’opressió crònica que experimenta la humanitat. Tanmateix, no sembla tan evident que el rellançament del moviment obrer revolucionari implica necessàriament una reformulació, un canvi de paradigma, una revisió total de les seues bases mateixes, en definitiva, una reestructuració total de les seues motivacions, de les seues idees.
És ací on entra en escena el moviment llibertari. Des de fa segles, l’anarquisme ha imprès un innovador sentit de la lluita obrera i de la construcció socialista. Negar el impacte que la teoria àcrata ha tingut en el si de les diverses organitzacions obreres arreu del món seria caure en la difamació, en la mentida, en vergonyoses calumnies. Dogmatisme que, pel futur de la humanitat, no estem disposats a tolerar. En el si del socialisme internacional, l’anarquisme ha tingut una posició privilegiada (paradoxalment als seus postulats), doncs ha comptat amb adeptes de primera línia que han sabut mostrar amb certesa els horrors de l’actual ordre social, assenyalar l’arrel socioeconòmica de la postració material i espiritual de milers de persones i il·luminar en les seues consciències el sentit d’una vida millor, d’una existència més real, on les conductes d’explotació i destrucció siguen sols un horrible malson del passat. Eixa confiança en la voluntat humana, eixa defensa de la sociabilitat que ens caracteritza, eixes ànsies per trobar una condició on estiguen representats els valors d’igualtat, llibertat i justícia social, han anat progressant al llarg de segles fins consolidar-se en el pensament àcrata, on la denuncia crítica de l’estat en què es troba la societat va aparellada amb la dissecció, cada vegada més precisa, del nou món que ha d’alliberar-nos.
Ara bé, les idees constitutives de l’anarquisme no són un regal del cel, no són una aparició celestial preparades per a que la humanitat no hi haja de fer res més que adoptar-les i seguir-les amb obcecació. Els sistemes de pensament són una conseqüència de la pràctica humana, són un producte de determinades circumstàncies, la comprensió mental d’una sèrie de relacions socials històricament determinades. Aquest text resultaria infinit si haguérem de nomenar la gran quantitat de persones que han contribuït, amb les seues paraules i la seua acció, a la formació del pensament llibertari com a ferramenta d’alliberament fonamental. Tanmateix, resumirem aquesta part aclarint que les idees són el resultat de certa condició de vida, i avancen i retrocedeixen respecte a ella, a banda d’entrar i determinar recíprocament eixa transformació.
Les formes mitjançant les quals ens relacionem han variat al llarg dels anys. És indubtable que les estructures socioeconòmiques de producció de mercaderies romanen intactes, i continua existint l’acumulació de capital per un costat i l’acumulació de misèria per l’altre. Les investigacions dels intel·lectuals clàssics ens han dotat d’un excel·lent material per comprendre les bases mateixes del mode capitalista de producció. Tenim un amplíssim repertori que mostra detalladament com interactuen totes les categories econòmiques i socials i el seu efecte en la vida dels habitants, de totes les classes socials. Valor, mercaderia, treball, intercanvi, tot ha passat pel rigorós examen dels estudiosos a fi d’anar fins al fons de l’assumpte, fins trobar l’explicació científica de l’actual problema social. Aquells estudiosos, revolucionaris que passaren a la posteritat com a herois de classe, també eren productes de les circumstancies i, més concretament, productes d’una necessitat; la necessitat d’exposar la veritat del seu temps per a formar part del moviment de la història cap a formes superiors de vida. Mentre el món entrava en crisi i destrucció, el moviment obrer aspirava a crear altres maneres d’entendre’s a si mateix i a la realitat, i la seua independència com a classe depenia de l’assumpció d’unes idees que negaren radicalment la seua miserable existència.
Ara bé, no sols els intel·lectuals formen part de la creació de doctrines. Sent sincers, sols representen una xicoteta part de tot el moviment històric de creació de modalitats de pensament. Al costat del grup reduït d’il·lustrats, tenim a l’enorme massa de desconeguts, militants anònims que posaren tot el seu empeny, la seua abnegació i el seu esperit de sacrifici per dur endavant les aspiracions de tota una classe social. La història sols avança socialment, és a dir, amb la força de milers de persones apuntant cap a una direcció comú, superant els obstacles que es presenten, superant-se i adaptant-se a nous desafiaments, tractant de combatre a la reacció sense perdre de vista l’obra de construcció revolucionària que tot progrés social implica. Herois sense nom els hem trobat en totes les èpoques, escrivint periòdics, dinamitzant assemblees, organitzant congressos, realitzant formacions, impulsant societats obreres, duent a terme tot tipus d’accions que, en conjunt, formen el centre mateix de les reivindicacions revolucionàries. Les relacions entre els intel·lectuals i els militants de base donen lloc a l’esperança, sentiment que actualment il·lumina per la seua absència.
Eixe és el motiu d’aquest article, l’esperança, eixe esperit que alimenta la nostra passivitat i la nostra resignació cap a una situació donada i que sembla impenetrable. No podem perdre més temps, més encara quan apareix amenaçadora l’ombra del feixisme i la reacció política. El temps ens ha demostrat que totes les conquestes en matèria de llibertat i justícia no han arribat per la confiança en el poder establert, ni en la participació en les cambres institucionals, sinó per la lluita aferrissada dels oprimits per la seua pròpia dignitat. És la lluita de classes l’escenari idoni per avançar pel camí correcte, i no esperar beneficis d’una vida política aliena i corrupta, plena de buròcrates deshumanitzats encarregats de restringir tot salt social qualitatiu. Som nosaltres, amb les nostres pròpies ferramentes, els que arribarem a la glòria. «L’emancipació dels treballadors ha de ser obra dels propis treballadors», mai es remarcarà suficient aquesta màxima, però per assolir tan grans objectius, hem de crear els mecanismes necessaris per arribar-hi, un d’ells, el del pensament.
L’objectiu d’aquest article no és un altre que motivar la unió entre anarquistes, lliure i solidària, amb la intenció de dur a terme una pràctica pedagògica que siga capaç de mostrar a tota la població l’alternativa llibertària. Aquesta opció substitutiva del capitalisme sols pot nàixer en el transcurs de l’enteniment entre els diferents nuclis llibertaris, tant a escala nacional com internacional. Com bé sabem, la idea anarquista està carregada de continguts ètics, són un conjunt de normes de comportament que ens mostren el camí a les relacions lliures entre éssers humans. Si seguim aquesta idea, la realització més efectiva de les idees-força de l’anarquisme no podem trobar-la en altre lloc que en la comunitat, en la federació entre tots els militants anarquistes que pretenen mostrar al món una perspectiva particular del medi social. El moviment revolucionari necessita un rearmament de les seues doctrines de pensament, necessita un rebuig taxatiu de totes les categories bàsiques del capitalisme i la seua substitució per la cooperació solidària de forces humanes, i l’anarquisme ha d’estar a l’altura de les exigències del moment. La conclusió que subjau a aquest raonament és que urgeix l’aproximació i la reorganització del moviment llibertari, una nova forma de presentació que puga elevar a tot el moviment obrer fins a les seues aspiracions més íntimes.
Entenc l’anarquisme com un fonament ètic, una forma d’entendre la vida humana, basada en la sociabilitat i el suport mutu, que necessàriament trenca amb les normes establertes de l’ordre social vigent, que és la màxima expressió de la desigualtat social. Tots aquests atributs no naixen de consideracions filosòfiques cristianes ni d’una percepció individualista de la societat que sols veu a persones separades entre sí i responsables del seu comportament; contràriament, els seus conceptes ètics sorgeixen del principi de sociabilitat, de l’impuls natural que habita en la nostra espècie i que ens motiva a cooperar entre nosaltres, tant per assegurar la supervivència com per garantir el desenvolupament en formes de vida cada vegada més complexes. El suport mutu, la solidaritat i la col·laboració en projectes comuns estan integrats en tots nosaltres, però el capitalisme ens impedeix posar-ho en pràctica en totes les seues conseqüències, sols podem exercir de manera unida sempre que eixa unió funcione en interès del capital. En aquestes circumstàncies, els anarquistes tenen l’obligació de demostrar que aquestes idees no són simples termes, sinó conceptes innegociables en l’evolució socialista; tenen l’obligació de crear exemples pràctics, de manera conjunta, que ensenyen que, mitjançant aquests valors, les paraules de llibertat i justícia són objectius ben reals i no utopies inaccessibles.
Repetisc, la finalitat anarquista ens imposa una sèrie de tasques de cara a la societat i de cara al moviment obrer, que no són fàcilment realitzables però no podem esperar més temps. Bakunin afirmava que els revolucionaris no han de dirigir la revolució, sinó provocar-la en el seu sí, expandir entre les masses idees corresponents als seus instints, però aquesta noble labor és impossible sense organització, és del tot improbable sense la coordinació de tots els anarquistes, sense la seua federació, sense estructures que puguen dividir les tasques per a dur a terme una missió divulgativa i educadora a l’altura dels objectius. Per això, aquest article és una crida a l’apropament del moviment llibertari, a la nostra neteja des del punt de vista individual i col·lectiu, a retrobar-nos amb eixe caràcter renovador característic de l’anarquisme que l’ha fet ser el bressol de noves persones, llavor de nova societat.
Tenim el precedent de dècades de tradició obrera que perfilen un full de ruta molt atractiu per a la reorganització del pensament i l’acció llibertària. En èpoques en què el moviment obrer ha perdut la seua frescor, la seua unitat, el seu caràcter massiu, ha coincidit amb un aflorament de les disputes teòriques, de creació de plataformes de producció literària, tals com periòdics, llibres, revistes, etc. Aquestes manifestacions no eren simples capritxos de teòrics, sinó que eren els mateixos cercles obrers qui volien trobar una solució per al moment de regressió que vivien; reconeixien que era necessari buscar noves idees que pogueren dinamitzar a la classe obrera en la constitució d’un moviment obrer conscient i organitzat. Eren plenament sabedors que els seus escrits els posarien en contacte amb totes les associacions del país i del món, que mitjançant la crítica, l’autocrítica i el consens, es podria tornar a l’ofensiva contra el sistema. Actualment, ens trobem en un espai de temps similar. Veiem lluites dignes i jornades on som capaços de posar al poder contra les cordes, veiem explosions de ràbia i impotència que el sistema no arriba ni a controlar, veiem demostracions de força que superen totes les nostres expectatives. No és la meua intenció menysprear tots els fronts de lluita que confronten al proletariat amb el sistema vigent, no m’agradaria que se’m malinterpretara. De fet, el potencial que ostenta actualment la lluita dels treballadors és digna d’admirar, les afirmacions espontànies que veiem a diari ens demostren que vertaderament tenim un nou món en els nostres cors. Però tots aquests actes de voluntat no són insuficients si no ampliem les nostres mires i superem les reivindicacions sectorials, la lluita de resistència i el localisme. Els anarquistes tenen la missió imperiosa de provocar eixa superació, no de guiar a les masses, sinó de desenvolupar en el seu interior els trets revolucionaris que faran de les lluites obreres el pitjor malson de la burgesia.
La necessitat d’una organització revolucionària deuria ser l’objectiu a assumir de manera immediata per tots els anarquistes, per tant, hem de començar a crear teixit: escrivim, critiquem-nos, realitzem projectes en comú, siguem solidaris i honestos amb pensament obert i sincer, eixe és el camí que sens dubte ens portarà a les grans cites de la història. Està a les nostres mans.
