Albert Hola (@holalbert)*
Com a bon fill del Mil·lenarisme encarnat per la Germandat del Lliure Esperit… entre d’altres exemples del període, més que de la Il·lustració, sempre he pensat que l’explicació dels llargs i diversos camins de la humanitat s’esdevenen en les institucions socials i culturals (parentiu, creences i ideologia, normes i costums, obtenció i organització dels recursos, interacció amb el medi). En conseqüència penso fermament que la clau de volta per transformar la realitat social i cultural que vivim en l’actualitat mundial rau precisament en el desenvolupament aplicat de LA IDEA partint d’aquestes institucions i l’elaboració de propostes conseqüents. L’alternativa és seguir rebent els cops de mall de la crua realitat.
De jovenet, des de la meva infantil mirada laica i amb un punt anticlerical sempre m’havia sentit atret el comentari sentit al vol a la mare: «els Testimonis de Jehovà (que eren els que els caps de setmana venien a picar a la porta a intentar captar als veïns en la seva secta) sempre s’ajuden entre ells quan tenen problemes, no com nosaltres. Mira en Tal i Pasqual, s’hi van apuntar quan es van quedar sense feina i els van ajudar».
Quina empanada portava al cap: Secta fosca d’Inquisidors que no creuen en Jesucrist però són cristians… i a més alguns eren veïns normals i corrents. De tota manera sovint quan passava per davant de la seva seu social, al nostre carrer, mirava el rètol «Salón del Reino de los Testigos de Jehová». I si eren oberts, sovint als vespres-nit, m’inspirava cert respecte… per no dir por.
La Qüestió és que em grinyolava aquesta cohesió social, solidaritat i reciprocitat en aquests col·lectius religiosos minoritaris -els catòlics quedaven al marge, al fons del pou cec-, ja que pensava i penso que la religió és un parany de control ideològic d’elits vers les majories. En algun lloc havia llegit que la filosofia, el pensament laic, tenia com a assignatura pendent donar resposta a preguntes existencials de la humanitat i a les que sí responien les religions. Tanmateix el pensament tampoc no m’obsessionava pas en excés.
El cas és que des de l’època de militància juvenil i fins el present he conviscut amb allò millor dels valors de LA IDEA que pregonem (altruisme, generositat, solidaritat, respecte, abnegació…) fins -tot i que molt més minoritàriament- allò més fosc que podem engendrar les persones (personalisme i egoisme). Però aquesta anàlisi no és l’objectiu del text, almenys avui.
Allò que sempre m’ha incomodat fins a la repugnància (parlo sempre de la meva experiència personal) és la manca d’empatia generalitzada i preocupant cap a companys i companyes que havien donat tot pel bé comú i l’organització i que acaben esgotats o enfonsats. En cas de càrrecs de gestió, molt al marge de l’eficiència o magnificència de la mateixa, poc he vist valorar l’esforç i temps dedicat; tot eren -i són- «s’aprova / no s’aprova» amb felicitacions o recriminacions… però llevat d’excepcions i dels vincles personals específics, la manca de sensibilitat i acompanyament humà* de les «organitzacions» cap a les seves pròpies persones ha estat d’una buidor preocupant. Potser és producte de l’herència «racional» de la cara il·lustrada del moviment llibertari. * No he emprat el concepte emocions perquè actualment està prou banalitzat per la quotidianitat del seu ús buit com per la instrumentació que en fa el món neoliberal (Allò del Cuidat com a versió 3.0 del Dios le ampare i si tens problemes a la feina o a la vida busca un curs de mindfundness o un psicòleg en lloc d’haver-te organitzat en un sindicat).
Pensant-hi, i amb la idea de recuperar la dignificació real de certs valors que pregonem «de boquilla», vaig demanar a un amic creient que participa activament amb humilitat en una església evangelista que em fes quatre ratlles de com actuen ells com a col·lectiu o comunitat quan alguns dels seus membres es queda sense feina o pateix una desgràcia vital que el faria almenys susceptible de ser ajudat. Aquesta va ser la seva resposta literal. Tot just després del seu testimoni continuem la reflexió.
«Començar dient que dintre de les esglésies evangèliques trobem un ampli ventall de varietats i formes de fer i que, en gran part, cada església local actua de forma bastant independent, prenent les seves pròpies decisions en funció dels talents, les sensibilitats, els recursos econòmics i humans dels que disposi i de la forma d’entendre alguns aspectes doctrinals. Després, les esglésies es relacionen entre elles o formen part d’algun tipus de federació d’esglésies en que s’ajuden mútuament o comparteixen recursos, però no existeix una estructura piramidal com podria tenir l’església catòlica que depèn del Vaticà.
Dit això totes les esglésies evangèliques coincideixen en que l’amor al proïsme és un dels aspectes bàsics de la fe cristiana i això s’ha d’evidenciar de forma pràctica i que “quan un membre es dol, tot el cos es dol”.
Coses pràctiques que fan les esglésies en cas de necessitat d’un dels membres (no vol dir que totes facin totes les coses, sinó que les esglésies que jo conec fan coses com aquestes):
Moltes tenen banc d’aliments per ajudar als barris i aquests aliments també es destinen als membres de l’església local que els necessitin.
2. A l’església a la que assistia a Escòcia, quan una parella tenia un fill, la primera setmana tenien cada dia algú a casa seva fent-los el dinar, netejant, etc perquè la parella pogués dedicar-se en exclusiva al nadó.
Per a la pandèmia del COVID 19 la meva església ha aprofitat les cèl·lules (petits grups d’estudi bíblic que es reuneixen a les cases) perquè l’encarregat de cadascuna d’elles vetlli per saber si algun membre de la seva cèl·lula té alguna necessitat a nivell de salut, d’aliments, etc (a l’església tenim metges i infermeres).
4. Hi ha un grup de whatsapp a través del que es comuniquen necessitats, motius d’oració o possibles ofertes de treball.
5. Acompanyament malalts
6. S’estableix un sistema de visites a ancians o persones que es trobin soles de l’església, ja sigui a casa seva o a residències.»
Suprimint certes referències divines aquest testimoni, pres com a mostra aleatòria però que descriu pràctiques reals, podria ser subscrit per qualsevol grup de suport mutu. Sorprenent? No ho sé pas.
Allò que si que em sobta és que col·lectius que accepten la jerarquització en forma de submissió a un ésser superior com a raó de ser contemplin dins de la normalitat pràctiques solidàries, recíproques o d’acció directa [insisteixo, deixant la lògica d’aquestes pràctiques i la seva relació amb la institució de les creences al marge] mentre que en la cosmologia militant llibertària que prediquem a grans veus l’autogestió, la democràcia directa, l’ajuda mútua i la solidaritat en massa situacions abandonem, no a aquell que només s’acosta a demanar ajuda quan té la soga al coll -que potser s’ho mereix i tot-, sinó a aquells i aquelles companyes que havent-se deixat la pell, la seva energia, estabilitat emocional i fins i tot familiar per ajudar el comú (al marge que ho hagin fet amb un millor o pitjor encert subjectiu, estem parlant d’abnegació) acaben en situacions de feblesa i fragilitat personal per causes molt diverses amb la indiferència maquinal generalitzada d’aquells i aquelles amb qui havia compartit caliu, abnegació, lluites… Un paral·lelisme que es reprodueix també amb els veterans a mesura que es van fent grans i les noves generacions els consideren una mena d’espelmes que serveixen per fer petar la batalleta, per obrir i tancar els locals, escombrar i netejar els lavabos. Poca empatia juvenil, però també poc compromís de valoració i tractament de l’autoestima col·lectiva i la seva transmissió al llarg del temps i les persones.
Aquesta mancança no és general i arreu, però es dóna massa sovint aquell company o companya que «cau» i el seu nom queda en l’oblit… ni una allau de trucades, ni de visites per AFINITAT COL·LECTIVA… potser algunes per afinitat personal, potser alguna pregunta «on és en… que fa temps que no el veig…» amb una resposta igualment difusa…
Sí! Som els de l’acció directa, les de la solidaritat, els de la reciprocitat, les de la democràcia directa, el roc a la sabata dels patrons, dels polítics professionals i dels seus lacais… però no ens cuidem prou entre nosaltres en les situacions petites però importants, concretes però emocionals… com a persones.
Tot plegat pretén ser una reflexió per reprendre un punt de base -que no ens enganyem, existia fermament arrelat fa més de 80 anys i hem deixat de conrear- per esmenar positivament una feblesa evident i per enfortir-nos col·lectivament: Deixem-nos del «cuida’t» o el «dios le ampare», PERÒ CUIDEM-NOS ENTRE NOSALTRES, «BON DIA, COM ESTÀS? COM ET TROBES? NECESSITES QUELCOM? QUÈ PODEM FER PER TU?» CUIDEM-NOS NOVAMENT ENTRE COMPANYS I COMPANYES.
Salut i a,
*Albert Hola és membre de la redacció d’antagonistas.