Isaac Arriaza*
Parem atenció a una informació publicada a El País i que he descobert gràcies al company Javier Liste Limés, membre de la redacció d’aquesta revista. Es tracta d’una breu recerca que mostra la distribució del vot, a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, segons origen i renda de les persones que van exercir el sufragi el passat 14 de febrer, creuant els resultats electorals i les dades de l’INE que reflecteixen la distribució de la renda per secció censal. Val a dir, com ha estat recollit per la majoria dels mitjans generalistes, que l’abstenció ha assolit una fita remarcable i que, a més, aquesta també s’ha distribuït de forma desigual segons renda, és a dir, en funció de la classe social a la qual es pertany.
Només Junts, el partit escombra del trumpisme català, que compta entre les seves files amb supremacistes que menystenen els castellanoparlants, més aviat és que no els (ens) consideren part de la seva Catalunya homogènia; només el partit de Puigdemont i Torra, i el PDCat, el partit d’Artur Mas, que no ha obtingut representació, han aconseguit més suports entre les persones de rendes altes i mitjanes-altes que la CUP-Guanyem. És per fer-s’ho mirar profundament. Per començar, recomano psicoanàlisi. Després, ja es veurà.
Anem a pams. Rescatem allò que és de públic coneixement en relació amb els principis fonamentals que constitueixen la proposta política de l’Esquerra Independentista (EI). Els mitjans han acceptat l’autoasignació de la CUP com anticapitalista, quan en realitat el seu programa és, a voltes simplement socialdemòcrata, a voltes estatalista, d’inspiració soviètica. És conegut, per l’evidència empírica i perquè ja molt abans de 1968 ho va deixar dit l’Escola de Frankfurt, que els fonaments de la dominació capitalista i sobretot els efectes nocius sobre la personalitat, sobre el subjecte, el què s’ha anomenat les patologies de la raó, és a dir, l’estranyament, l’alienació, i, per tant, el treball abstracte, assalariat, la centralitat de la mercaderia i els diner, categories fonamentals que sostenen i reprodueixen el mode de producció capitalista, no desapareixien pel simple canvi de titularitat dels mitjans de producció. Gràcies a Fromm, Marcuse, Adorno i, després, Debord i Héller, entre d’altres, sabem que el socialisme real no va ser una altra cosa que capitalisme d’Estat.
Sintetitzant l’anterior, doncs, no em queda una altra que constatar com la CUP ha falsificat absolutament l’anticapitalisme, és a dir, ha fet d’aquesta pràctica antagonista, concreta i centrada en el rebuig a la quotidianitat alienada, una simple abstracció, una idea, un eslògan, una determinada posició estètica. En concret, des de 2012, l’expressió parlamentària de la CUP no ha fet o impulsat cap iniciativa que s’apropi a una crítica coherent de les categories i institucions que suporten l’statu quo. I ho hauria tingut fàcil: la dissolució del parlament i la fi de la política separada, professionalitzada. La fi de l’espectacle. Al llarg d’aquests anys, ha tingut l’oportunitat d’abandonar els seus seients, però no només no ha fet sinó que s’ha abonat a l’AVE, que et deixa a deu minuts de la Carrera de Sant Jerónimo.
Què succeeix, doncs, en realitat? M’interessa especialment l’aproximació de Miquel Amorós, qui ho ha anomenat ‘efecte pantalla psicològic’. El discurs, de tant insistir-hi, conforma una mena de realitat paral•lela. Primer en els individus que s’hi troben ficats. A força de repetir que som anticapitalistes, ens ho acabem creient. El mirall alienat sempre ens torna allò que nosaltres li llencem. D’altra banda, l’espectacle, en una barreja d’interessos (polític i folklòric) i donat que ningú te l’espai ni la capacitat per impugnar la mentida, amplifica el missatge fals. El mateix diari El País, per posar un exemple, però ni molt menys l’únic, comença sovint les informacions referides a les cuparies amb la fórmula ‘els anticapitalistes’. No obstant això, i en contrast, mereix atenció la publicació freqüent, per part del mitjà propietat de Prisa, d’informacions on es recullen aproximacions i plantejaments de tall neo-socialdemòcrata, no pas radicals, ni de bon tros, les quals demostren sobradament, i per assimilació imperfecta, que l’anticapitalisme de l’EI és un fake (1). I no perquè ho digui qui escriu, en absolut. Sense anar més lluny, seguint Anselm Jappe en una entrevista recent, personalitat destacada de la Wertkritic, o crítica del valor, és fàcil deduir que les categories centrals i les institucions que sostenen l’statu quo, com comentava més amunt, mai s’han impugnat de soca-rel per part de la CUP, ni tan sols aquesta impugnació radical, que seria desitjable des d’una posició antagonista, forma part de la seva tradició política, sense dubte massa vinculada al dirigisme de tall leninista que, com sabem, reserva un paper central a l’Estat.
És precisament en això últim, a la centralitat atorgada a què anomenen ‘la cosa pública’, on podem trobar una de les causes de l’atractiu que exerceix la posada en escena de les cupaires sobre estrats socioeconòmics allunyadíssims de la població proletaritzada a qui diuen interpel·lar. Resulta una obvietat que no ho aconsegueixen pas. Des del meu punt de vista, és del tot legítim preguntar-se si realment ho persegueixen honestament. En contrast, arrepleguen simpatitzants entre el funcionariat (a l’escola tenen el seu filó), determinats professions liberals i part de l’emprenedoria vinculada amb l’Economia Social i el Tercer Sector. Exagerant -malauradament tota generalització conté una part de veritat-, persones blanques que gaudeixen d’un nombre significatiu de privilegis. Dit d’una altra manera, i sobretot a l’urb, les cupaires interpel·len la nova classe mitjana, una classe que tradicionalment ha fugit espaordida de qualsevol modificació mínimament disruptiva de l’ordre de coses existent. Sense anar més lluny, el substrat històric de la reacció a l’Europa durant el primer terç del segle XX. I com va passar llavors, l’estrat social més susceptible al populisme, al dogmatisme i a les adscripcions identitàries. Si això li sumen una socialització política abandonada a l’efímer, colonitzada tecnològicament i on la reflexió s’han restringit a un nombre determinat de caràcters, obtenim el substrat ideal per la falsificació i, per tant, la desnaturalització i la desactivació de qualsevol plantejament dirigit a fer trontollar els fonaments de la dominació contemporània.
En aquest punt, i fent referència a la potencialitat percebuda de l’aposta institucional ‘anticapitalista’, val a dir que existeix una mena d’optimisme infantiloide, un xic neuròtic i, per tant, absolutament il·lustratiu del caràcter social propi del seu votant probable, un autoengany sostingut per un bon grapat de persones properes a l’Esquerra Independentista, que vindria a defensar el següent: és molt bona notícia que les persones de posició acomodada votin la CUP, puix això voldrà dir que han virat cap a posicions rupturistes… Què dir d’aquesta candidesa? D’aquesta inversió argumental que pren l’aparença per realitat i es queda tan ample? Per descomptat, la concepció que subjau a aquest raonament cau en un doble error. En primer lloc, sobreestima la incidència de la propaganda (pseudo) anticapitalista. En segon lloc, i relacionat directament amb l’anterior, subestima la capacitat de la classe dominant per a prendre les decisions encertades que, efectivament, comportin la defensa dels seus interessos. Dit d’una altra manera, la distribució socioeconòmica del vot cuparie ens dóna molta informació respecte a l’essència de la seva proposta política, el pòsit polític real que roman quan s’evaporen els posicionaments altisonants i les samarretes amb missatge.
La CUP, al llarg d’aquests nou anys de parlamentarisme espectacular, després de la històrica assemblea celebrada a Molins de Rei el 2012, ha creat un producte de consum polític, una mercaderia, embolcallada d’un paper bufó, ple de consignes que actua com a teràpia (molt econòmica, per cert), dirigida a expiar els privilegis de qui la consumeix, per tal de poder obtenir un reflex més amable quan, al matí, abans de començar una feina amb la qual ens identifiquem absolutament, ens posem davant el mirall.
Finalment, crec que l’exposat més amunt explica una part del suport electoral que, malgrat defensar plantejaments aparentment rupturistes, obté l’Esquerra Independentista entre un perfil concret de gent acomodada. La resta, no requereix una explicació tan elaborada. A imatge de què succeeix amb Junts, ho podem resumir amb una paraula: nacionalisme.
(1) Què dir, i en aquest punt tindríem tema, de l’allunyament crònic, la profunda desconnexió emocional de la CUP, mai més ja les CUP, respecte els espais d’autogestió i autonomia que encara resisteixen, malgrat les dificultats, prop nostre.
*Forma part de la redacció d’Antagonistes.org
