Fugir per emancipar-nos?

Albert Hola (@holalbert)*

Molts, massa anys bregant amb l’abnegació implícita que incidint en les pràctiques d’organització assembleàries i conreant els valors recíprocs aconseguiríem trencar la teranyina de la fagocitosi mental i cultural liberal egoista que ens embolcalla. Que el Nou Món era possible tot predicant amb l’exemple.

Milers d’assajos i iniciatives, imant per munts d’adolescents d’inquietud estacional, milions d’oportunistes i aprofitats (i aprofitades). Molta, massa energia i vides admirables dedicades a la Idea. El resultat, gens menyspreable, és una consolidació ben minsa del pensament emancipador amb persones coherents disposades a aplicar-lo; el volum de postureig intel·lectual i formalista és molt major… talment infinit.

Exceptuant àmplies excepcions dignes d’elogi però proporcionalment poc rellevants: S’esdevé una queixa global davant de les misèries de l’statu quo mundial i el despotisme corrupte dels poders fàctics paral·lela a la despreocupació general i inhibició conscient per actuar i participar en una transformació emancipadora que benefici la societat i el planeta. Potser por a la pèrdua de les propietats materials aconseguides individualment? Por als canvis? Acceptació? Indefensió assimilada? També la generalització dels abusos al company o col·lectiu proper associats a l’ascensió a un càrrec jeràrquic. Una estesa indiferència insultant vers els problemes de l’altri, especialment si és de classe social inferior o col·lectiu minoritari socialment estigmatitzat: la culpa la té el manxaire, que diem en català. La darrera, la que ja vessa el got és l’erupció general i propagació del policia interior que hom sembla dur a l’interior. Tanmateix s’esdevé a la societat com, sense excepció, als budells dels col·lectius autoanomenats alternatius.

En primer terme un sincer homenatge a tots aquells i aquelles que han donat i estan donant el seu temps i energies per un món realment sense desigualtats i on les decisions siguin preses col·lectivament. Sense descans també per esmenar també el desafavoriments contemporanis als seus respectius temps…

Pots ser derrotisme o decencís…

L’única alternativa factible per afeblir el Leviatan és entrar-li per la tangent. La resistència frontal, que tampoc s’ha d’abandonar pas, és i ha estat -segons tempo històric i geogràfic- un rastre de sang, repressió i retrocés passa darrera passa. I actualment el gran èxit del monstre és l’aculturació global en els valors més rancis del liberalisme econòmic.

Entrar-li per la tangent significa la predicació mitjançant exemples reals:

a) La constitució, impuls i fructificació d’iniciatives econòmiques i socials dins de col·lectius de milers de persones (en dimensions menors ja existeixen en l’actualitat) compromesos realment en l’impuls d’iniciatives productives, de serveis i de consum lligades recíprocament al col·lectiu com a benefici intrínsec i amb vocació d’expansió.

b) La constitució de col·lectius honestos amb els valors emancipadors, l’adquisició de territoris i establiment d’entitats comunals amb dinàmiques pròpies d’organització, relació, de producció i intercanvis… i una vinculació amb l’exterior estatal evidentment lliurement definida per elles mateixes.

D’exemples comunals emancipats i ben diversos n’hi ha arreu: des de territoris compresos dins dels actuals estats de Mèxic fins a Etiòpia.

La propaganda pel fet, no pas la de les bombes Orsini, sinó la de la bona voluntat i abnegació dins de la societat global se’ns ha girat com una cinta caminadora d’aquelles dels gimnasos de moda: caminar i caminar per no abastar l’horitzó. Potser iniciatives específiques impulsades per grups d’individus realment compromesos amb els valors de la democràcia directa, la igualtat de gènere i la reciprocitat com a valors socials suprems serien la nova propaganda pel fet conseqüent del seu bon funcionament i que podrien atreure aquesta majoria de ciutadans i ciutadanes alienats i alienades en l’actualitat pel conjuntural benestar conjuntural -o la por a perdre’l- que viuen dins del caramel capitalista. Potser serien l’exemple perquè s’auto organitzessin en la producció, oferta i consum de serveis… reduint la dependència laboral, afeblint el consum a les grans transnacionals i empreses privades… no tributant a l’Estat… debilitant fins l’anèmia els Leviatans polítics i econòmics per la tangent.

En qualsevol cas les iniciatives autònomes consolidades per l’impuls de les persones conscients i compromeses seguirien funcionant igualment, oferint exemples emancipatoris reals a les presents i futures generacions, convertint l’eterna cinta caminadora en un camí sòlid vers la Idea, vers l’horitzó.

Salut i a,

*Albert Hola forma part de la redacció d’Antagonistas.org