Miquel Amorós
En l’últim decenni han proliferat -i no solament a les instàncies dirigents- els discursos catastrofistes i alarmistes que peroren i gemeguen per la degradació del medi ambient, l’esgotament dels recursos naturals i l’alteració del clima. Nombroses ciutats, regions i països ja han proclamat l’estat d’alarma climàtica, encara que la cosa no passi de simbòlica. Sembla que la fi del món s’apropi amb petjades de gegant sota la forma de col·lapse econòmic i ecològic, i que l’única manera de superar aquesta mena de crisi final consisteixi en obeir les directrius de les conferències i cimeres de Nacions Unides, dels organismes internacionals plens d’experts creats a l’efecte i dels ministeris de la transició. Curiosament totes elles van en el mateix sentit, a saber, el del New Green Deal i l’Agenda 2030, el dels mercats “verds”, les energies “netes” produïdes industrialment i l’anomenada “economia verda”, espècie de talismà que hom suposa posarà remei a la vegada, a l’estancament econòmic, al retrocés de la democràcia, a la pobresa i a l’atur. Amb això coincideix tothom -les grans corporacions, la major part dels partits i els ecologistes patentats- discrepant únicament sobre el grau de protagonisme a repartir entre el Mercat, la Tecnologia i l’Estat per la implementació de l’esmentada economia, i sobre l’espai que s’ha de concedir a l’economia de sempre, la que contamina, acumula deixalles i malbarata recursos, la depredadora i extractivista.
Els propagandistes més optimistes del tipus de trasbalsament que comporta la introducció de la lògica de mercat dins del medi ambient, afirmen que estem al llindar d’una nova civilització, mentre que d’altres parlen d’un canvi de paradigma econòmic, d’una transició cap a la sostenibilitat o d’un nou model de desenvolupament a qui tothom haurà de sotmetre’s, una vegada es faci ferm el compromís entre les parts -els “actors socials”-, o sia, entre els industrials, les finances, els sindicats i els representants de la ciutadania, els polítics. És allò que hom diu “pacte verd”. En realitat, seríem davant l’emergència d’un sector particular de la producció relacionat amb la mercantilització i la privatització de la natura, el “verd”, el qual promet grans beneficis perquè les seves expectatives s’han disparat davant d’una possible escassetat d’energia fòssil, un alentiment del consum o una baixa previsió del creixement, problemes típics del capitalisme d’avui. Si de cas afegiríem a la llista les pèrdues ocasionades pel canvi climàtic, que ja són computables. Som doncs davant d’un projecte de capitalisme verd, que, de la mà de diverses multinacionals i governs, pugna per l’hegemonia en el mercat mundial modificant a llur favor les regles del joc. La seva materialització –assistida tecnològicament i ideològicament- haurà d’obrir-se pas entre poderosos interessos contraposats fins a aconseguir les transformacions estructurals necessàries sense despeses inassumibles, i superar el poc entusiasme de la població, la qual haurà de reconvertir-se com a força laboral i disciplinar-se en els nous hàbits consumistes exigits per les directives globals.
L’economia verda és efectivament un eufemisme per a referir-se a un determinat tipus de capitalisme en sintonia aparent amb el medi ambient, l’enlairament del qual penja de la quantitat d’inversions públiques i privades que es destinin a la seva promoció, font que aviat s’assecaria si no s’albiressin guanys a l’horitzó. Certament, la salvació de la natura -i la creació de llocs de treball, la biodiversitat, la disminució de la pobresa, l’accés a l’aigua potable- depèn de la rendibilitat. Així doncs dependrà del benefici privat obtingut per les operacions de salvament, o sia, dels incentius de mercat, dels fons per a la seva conservació, de les taxes, del preu del combustible, de la demanda verda, del grau admès de capitalització de l’entorn, en fi, del creixement hagut. Els problemes del capitalisme es plantegen sempre en aquests termes i totes les vegades es volen resoldre apel·lant a la tecnologia i a l’Estat. La resta és pura ideologia d’acompanyament, decoració ecologista. El trànsit cap al millor i més sostenible dels mons de les finances dependrà realment de la capacitat de l’Estat per convertir una munió caòtica d’interessos privats en un sol interès comú, el “de la humanitat”, cosa que el Mercat no pot fer. Però si alguna cosa han demostrat la geopolítica, és que aquest interès resulta impossible de formular, sense parlar de la incompatibilitat essencial entre la defensa de la natura -del medi, del territori- i les tecnologies extractives o el creixement econòmic. En aquestes circumstàncies, els governs cedeixen la iniciativa a les multinacionals. I per tant, el capitalisme verd –i el seu col.lorari, l’ecologisme d’Estat- no passarà de ser un complement del capitalisme “marró”. Ambdós es retroalimenten per a major glòria de l’existent. El nou període d’acumulació de capitals que hom anuncia sorollosament amb altres noms menys prosaics no és més que una altra fase del neoliberalisme, el qual compta amb l’auxili de l’Estat, de les noves tecnologies abusivament anomenades “netes” i del fardell d’ideologies ambientalistes i catastrofistes. En aquest punt, la “mare” natura pot ser contemplada com un model empresarial a imitar.
Les relacions entre capitalisme i ecologisme vénen de lluny, des dels anys seixanta del segle passat, quan uns quants homes i dones de ciència varen protestar per la pertorbació dels cicles biològics, els estralls dels pesticides i fertilitzants de síntesi, la pol·lució de les metròpolis i la presència massiva d’additius químics en els aliments. Hom va denunciar amb rotunditat l’ús desmesurat d’uns recursos finits, la pluja àcida, la urbanització depredadora i l’impacte en l’entorn de substàncies contaminants difoses en l’aire, abocades a les aigües o propalades pels sòls. La motorització generalitzada, el tràfic aeri, el turisme de masses i les indústries figuraven com els majors responsables del deteriorament territorial. I hom va posar en circulació el concepte de “medi ambient” amb l’objecte de ressaltar la importància del territori no urbanitzat per al desenvolupament de l’economia, una activitat fonamentalment urbana. Els experts de l’Institut Tecnològic de Massachussets, el MIT, fins i tot marcaven límits al creixement. En 1972, una conferència celebrada a Estocolm va tractar el tema i creà a l’efecte un organisme, el Projecte de Nacions Unides per al Medi Ambient, PNUMA, a més de fixar un dia concret com a Dia del Medi Ambient. Nogensmenys, les preocupacions vertaderes dels dirigents del món giraven al voltant de les pujades del preu del petroli, ja que l’encariment de l’energia acabaria forçant la reconversió industrial i impulsant la construcció de centrals nuclears, contra les quals sorgiren els primers moviments ecologistes. El nou desenvolupisme estava resultant molt més agressiu per al territori, per la qual cosa la simple «educació ambiental» recomanada per l’ONU no podia minvar l’impacte creixent de l’activitat industrial, ja no al medi ambient, sinó també a la capa d’ozó. Un altre organisme de Nacions Unides, la Comissió Mundial del Medi Ambient i el Desenvolupament, la CMMAD, llavors va emetre un informe intitulat “El Nostre Futur Comú”, més conegut com a informe Brundtland, on s’encunyava el concepte de “desenvolupament sostenible”. Deu anys després, quan ja s’havia sobrepassat la capacitat de càrrega del planeta i el règim capitalista descansava plenament en terreny insostenible, tingué lloc a Rio de Janeiro la primera Cimera de la Terra, que relacionava el creixement de l’economia amb la seva sostenibilitat, definida una mica ambiguament com “la capacitat d’un sistema per a mantenir la seva diversitat, funcionament i equilibri al llarg del temps”. La cimera proposava un pla d’acció, l’Agenda 21, el punt més rellevant de la qual era la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle.
Les noves conferències que van seguir a la cimera no podien abocar a res de pràctic, perquè el preu de l’energia obtinguda a les centrals d’energia renovable era massa alt i els procediments de captura del diòxid de carboni, massa perillosos. No obstant això, la discussió sobre si hom havia arribat a l’extracció màxima possible de petroli, el “pic”, donà una empenta a la fabricació d’aerogeneradors i de plaques fotovoltaiques, encara que també al conreu d’agrocombustibles i a l’explotació del gas d’esquist mitjançant la fractura hidràulica, tots dos exemples que no es corresponien amb l’aprofitament ecològic de l’economia preconitzat per les estratègies europees de desenvolupament sostenible. La segona Cimera de la Terra, la de 2002, que es va reunir a Johannesburgo, reconegué la pervivència inamovible del model dur de desenvolupament liberal arrelat amb les energies fòssils, constatant-se en grau superlatiu la dilapidació de recursos, la indústria contaminant, l’acumulació de residus, l’augment de desigualtats i l’exclusió social. L’únic mercat verd que es va fer notar fou el del Comerç de Drets d’Emissió. Les corporacions transnacionals demanaven una finançament estatal major, cosa que d’alguna manera confirmava el paper de l’Estat com a peça de l’engranatge neoliberal i globalitzador necessària per a la consecució de les condicions locals més favorables a l’acumulació de capitals en l’etapa present de degradació territorial. Paradoxalment, insistien que el creixement econòmic i el desenvolupament tècnic no sols eren compatibles sinó molt necessaris per la defensa del medi ambient. Durant els anys posteriors a la cimera es va posar en evidència els costos de l’escalfament global, cristal·litzant en una porció notable de dirigents mundials la convicció què el capitalisme hauria d’ésser verd, o en cas contrari no seria, tal com pregava l’Informe Stern. La crisi de les hipoteques va obrir una conjuntura propícia al capitalisme verd, ja que molts van veure en aquesta mena de negocis un mitjà per superar la crisi una vegada els rescats dels bancs, els préstecs als governs en fallida i les retallades pressupostàries feren efecte. La qüestió consistiria a conciliar en un terme raonablement llarg, l’ocupació, la productivitat i l’extractivisme, amb la protecció del planeta, el consum responsable, l’estalvi de recursos i la transició energètica. La resposta va arribar des de l’ONU amb la proposta del Green New Deal.
El Nou Acord Verd -l’anhelat pacte ecològic- va aconseguir nombroses adhesions en el món polític, acadèmic, empresarial i financer, i encara més, va arrossegar a la majoria d’ecologistes i defensors de la natura, car aquests van veure en el capitalisme verd el medi adient per llur integració dins l’ordre establert, la qual cosa atorgaria a aquest un caire més conservacionista, solidari i democràtic. El PNUMA va publicar un informe on la noció de “desenvolupament sostenible” quedava aparcada en profit de l’ “economia verda”, més transparent, posant l’accent en els riscos ambientals i en la disminució dels recursos disponibles. La manca de mitjans financers dels països en vies de desenvolupament capitalista, les conseqüències econòmiques de l’escalfament i els problemes demogràfics precediren la tercera Cimera de la Terra que es va celebrar altra vegada a Río. L’aposta pel capitalisme verd va ser diàfana, “El Futur que Volem” (nom de l’informe resumint els objectius de la cimera). El llenguatge de la dominació classista es va enriquir amb noves expressions com ara “transició econòmica”, “eficiència energètica”, “resiliència”, “capital natural”, “economia circular”, “emergència climàtica”, “electrificació de la demanda”, “neutralitat climàtica” i un llarg etc., que d’ara endavant remarcaran la renovació ideològica de les avantguardes modernitzadores de la classe dirigent. La Confèrencia de les Parts de la Convenció Marc de les Nacions Unides, o COP 21, va tenir lloc tres anys més tard a París, i va concloure amb una nova agenda centrada a reduir les emissions al màxim, electrificar l’economia i arraconar el gas i el petroli com a fonts d’energia en un terme de 40 o 50 anys. Darrere la pretensió de modificar les formes insostenibles de producció i consum tot just s’amagava la idea què la modalitat verda incrementés la seva participació al PIB, o parlant clar, que es fes lloc dintre del capitalisme “marró”. Atès que la tasca depèn de la bona disposició dels governs, les multinacionals, els organismes internacionals, les ONG del ram i d’altres “agents particulars”, hom pot sospitar, com ha vingut a confirmar el fracàs de la COP 25 a Madrid, que els anomenats Acords de París mai no ultrapassaran l’estadi de les bones intencions, puix que per poc que els interessos d’un determinat grup de pressió o d’una determinada potència surtin perjudicats, ningú de dalt no es prendrà seriosament les mesures de descarbonificació tan ostensiblement recomanades.
El gir cap al verd palès a Rio i París fou més ideològic que material, perquè dins el règim capitalista mana el benefici privat, i per tal d’obtenir-lo al capital li cal créixer i cal produir en quantitats cada vegada més grans. Quasi tots els dirigents coincideixen en la necessitat d’un ajustament verd, però la producció verda de béns o serveis només es posarà en marxa massivament en tant que producció industrial pel mercat global. Producció de mercaderies, és clar. La dubtosa sostenibilitat de moltes d’aquestes mercaderies (p.e. l’energia eòlica industrial, el cotxe elèctric) importa poc, ja que, insistim-hi, el que veritablement importa és la rendibilitat. Si els guanys són minsos, la mercaderia verda tindrà poc futur i cap govern s’afanyarà a promocionar-la. Per aplanar el camí a aquesta nova espècie de desenvolupisme es recorrerà menys a les taxes i les lleis (el que demanen els ecologistes i la casta de l’esquerra) que a una tecnologia verda (com desitgen els executius). Actualment, quasi la totalitat de les activitats econòmiques són tributàries de l’energia fòssil; encara que es desenvolupés més la producció d’energia “renovable” i s’aconsegueixi una eficiència major, la velocitat del creixement impedirà la substitució de l’una per l’altra, allò que en l’idioma dels experts es diu la “petjada de carboni zero”. Caldrà comptar també tant la mateixa inèrcia del sistema com la magnitud de les pèrdues que s’hauran d’afrontar per culpa dels canvis. És ben cert que el dèficit ecològic anirà creixent, però la lluita contra l’agreujament de les condicions de vida al planeta no s’engegarà -institucionalment parlant- si no és causa de profit pecuniari. El gir cap al verd capitalista senzillament només mostra el fet que per al món dels negocis el desastre ecològic pot sortir a compte, ja que s’implataran nous mercats tan prometedors com ara el del reciclatge, del transport elèctric, del turisme alternatiu o dels pal·liatius, per posar només uns exemples. Qui no se senti còmode amb una bena verda als ulls haurà de tenir present que ha estat el capitalisme qui ha ocasionat la crisi ecològica i que si es vol de veritat una societat igualitària, en equilibri amb la natura, caldrà buscar la manera de posar-li fi.
Nota editorial. Aquest text havia de servir per una xerrada de l’autor a l’Ateneu Llibertari de Gràcia, Barcelona, a propòsit de la presentació de la revista “Antagonistas”, programada pel 20 de març de 2020. L’acte es va suspendre com a conseqüència de l’entrada en vigor de l’Estat d’Alarma, promulgat pel govern de l’Estat Espanyol arran de la pandèmia provocada pel virus COVID-19, i que va entrar en vigor el 16 de març de 2020.
