Albert Hola (@holalbert)*
Fa alguns anys col·laborant en activitats de recerca documental vaig exclamar un renec:
«[…] Aquests sindicats semblen fantasmes que ara hi són, ara desapareixen, ara un altre diferent torna a ser a la mateixa adreça; bona reconstrucció del passat farem així».
El company més experimentat, en Juan, em va sentir, va deixar el lligall que investigava sobre la taula, es va aixecar, va caminar fins la meva cadira, em va posar les mans a les espatlles per tranquil·litzar-me i va deixar anar uns senzills arguments que llavors ni em plantejava que em serien tan transcendentals en el futur:
«Company, en els anys 20 i 30 era bastant comú que els sindicats fossin il·legalitzats. Tanmateix les intermitències fantasmals que esmentes i que fan complicat el seguiment de l’evolució en el temps i espai de molts sindicats locals és que llavors eren autènticament assemblearis. Si t’hi fixes, en aquests documents interpretaràs l’argumentació: Al primer document apareix el Sindicat d’Agricultors de (…) adherit a la UGT ; en el segon simplement Sindicat de Treballadors del Camp de (…) ; i en el tercer Sindicat de Treballadors del Camp de (…) adherit a la CNT . Observa que en tots tres casos l’adreça de la seu social coincideix.»
La meva resposta fou cara de circumstàncies.
«Doncs sí, mon ami . Llavors no s’estaven per ximpleries de lideratges ni sigles. Les assemblees dels sindicats locals o comarcals s’autofinançaven amb les quotes dels propis afiliats i afiliades, per tant tenien una veritable independència econòmica i d’actuació. La concepció de la vida era molt més vivencial i tot plegat afavoria una major independència respecte a les estructures orgàniques, la democràcia i l’acció directa o l’àgil volubilitat en els municipis on hi havia persones conscienciades de la necessitat de la revolució social. Si no estaven bé dins d’una gran organització sindical, s’adherien a una altra i punt: CONFEDERALISME EN ESTAT PUR.
El vincle entre sindicats propers era estrictament de solidaritat voluntària, sense buscar més raons… estalviant-se així els enrenous i conflictes que han dut l’herm al moviment anarcosindicalista com a conseqüència d’un federalisme massa centralista i mal entès».
Oblidada aquesta anècdota, la meva ingenuïtat d’humanista militant acaba esberlada pels caïnismes varis que els darrers 40 anys han corcat el nostre estimat moviment llibertari: personalismes, lluites de poder (irònic, oi?), partidismes, banyes, entrismes, ruptures, derives executivistes i centralistes, derives oportunistes… FUGIDA AL DESERT.
El retorn no és pas millor: atomització, presència residual, més caïnisme. Tanmateix accentuació del federalisme vigilant de les persones, organicisme dels propis companys i companyes en format de majors
poders a uns comitès i secretariats que en origen haurien de ser càrrecs de gestió i no de política executiva. A aquest procés de jerarquització progressiva l ’ajuden les noves tecnologies i el model de súper-usuari amb permisos de control dels canals de comunicació corporatius.
El posmo esnobisme que amara l’ambient que respiren les noves generacions de jovent crític i lliurepensant el fan víctima de la desmemòria, la dispersió, les postveritats… i cristal·litza en no pocs casos (i alarmant tendència a la generalització) d’incoherència estructural.
Sigui com sigui els factors que feren néixer les llavors perquè la humanitat cregués en la necessitat d’actuar per construir un nou món just, recíproc i assembleari són tan vius avui com antany. Força companys i companyes abnegades coincidim en aquesta anàlisi i diagnosi.
Potser l’assertivitat i reeiximent del moviment llibertari passa per la vella recepta confederal i per l’aprofitament de la tecnologia comunicativa a mode de col·laboració voluntària, generosa i horitzontal sense les interferències del federalisme vigilant .
Potser en l’era del xip i la liquidesa virtual el millor camí sigui el més senzill.
Potser caldria replantejar-se organitzacions que s’acaben transformant en maquinàries de prendre acords des de la base però impulsades per motivacions panòptiques i vigilants de les pràctiques dels nostres iguals; i en aquest afer acaben burocratitzant encara més i fins a la inoperància els organismes de coordinació. Som una màquina de prendre acords, que diu la broma: acords aprovats en contextos de correlacions de forces concretes i que alhora són la font de noves tensions entre biaixos dispars. Acords que massa sovint, o mai, ni tan sols s’arribaran a poder complir.
Arrel de l’experiència retrospectiva i actual interpreto que el nòdul que ens uneix als anarquistes és el pacte confederal*. Més enllà d’aquí les interaccions massa sovint (que no vol dir sempre) han esdevingut tensions fratricides que ens han fragmentat i allunyat d’aquell horitzó que els nostres avis i àvies havien tingut a tocar.
*[entenent el confederalisme com el sistema d’organització social i territorial -els éssers vivim als territoris mitjançant el qual cada organització social-territorial (anomenada part) és completament sobirana en la col·laboració amb la resta de parts i en el desenvolupament dels objectius del pacte lliurement acordat].
EN LLENGUATGE COMÚ:
Una vegada definits ben lliure i clarament per totes les parts aquells objectius comuns, principis, estratègiesn i els límits d’allò acceptable dins de la confederació, hom ha de respectar rigorosament l’acció de les altres parts, de la mateixa manera que s’espera que les altres respectaran la nostra.
Les relacions entre les parts o confederacions seran diàfanament solidàries (si vull, vaig i ajudo en allò que em demanin, però sense jutjar. I si no, no hi vaig i em quedo a caseta, que s’hi està molt rebé) i recíproques (entenent-se com l’intercanvi diferit en el temps de béns o col·laboracions: però sense judicis).
D’aquesta manera podrien volatilitzar-se tota aquella mena d’intríngulis distorsionadors que semblen acompanyar les relacions entre els homínids des dels llunyans temps dels nostres orígens culturals que es perden en la nit dels anys.
I què passa si una de les parts incompleix els acords del pacte confederal?
Si el pacte és clar, i no una fàbrica d’acords i contaacords, la solució és clara:
- Si una de les parts incompleix el pacte amb el qual s’havia compromès: Doncs se l’expulsa i «adiós muy buenas»
- Si una de les parts vol deixar sense efecte el pacte, al marge de les raons fins i tot, doncs ho comunica a la resta i tan amples.
No veig pas aquí espai per congressos calents, comissions de garanties ni denúncies a la Justícia Estatal (i no miro a ningú).
Sincerament crec en el model confederal com el més diàfan, ètic, generós, assertiu i autogestionari que existeix i existirà. Tanmateix l’eix crític del pèndol és l’establiment d’uns objectius, principis, estratègies i delimitacions clars i lliurement acordats.
Podent ser el camí més transparent, espontàniament recíproc en el respecte i responsabilitat mutus, respectuós i asèptic en la convivència cap a l’alliberament de la humanitat… Per què no el fem servir?
Doncs no ho sé, i per això espero i desitjo que hom m’orienti amb enriquidores aportacions.
Salut i a,
*Albert Hola forma part de la redacció d’Antagonistas.org
