Albert Hola (@holalbert)*
Quina pudor de mesquita, cada temporada igual. Sempre dic que la primavera vinent em quedaré al Vallès, però sempre acabo tornant a la Plana. I és que la Plana té un… no sé què la fa especial. Malgrat aquesta pudor a purins…
– Puahh mare, si que fa ferum això! I jo vaig néixer aquí?
– Sí, tot just fa un any, Piru.
– I d’on surt?
– Veus aquelles taques immenses com llacs però que en lloc de blaves són grises i quadrades? Se’n diuen granges i són la font de la malura. Baixem el vol i t’ho mostraré. Però no toquis aquells fils, que enrampen.
– Quin fàstic de lloc! I que fan tots aquests animalons tancats en mig de tanta brutícia i sense poder bellugar-se?
– Són menjar, fillet.
– Menjar? Eccccsss! Pobrets! Qui se’ls menja?
– Ui, és llarg d’explicar, tot això. Aquí els engreixen ràpid amb pinso fet de les restes d’altres animals com ells, també els donen moltes medecines perquè no emmalalteixin amb tanta mala higiene. En poc temps són prou grassos i els porten a aquell altre edifici que té un símbol negre a la porta. S’hi senten els crits d’auxili i de terror a quilòmetres de distància. Després ja no en sé més. Els més savis diuen que tallen les víctimes a trossos i les porten en cucs de ferro a tot de formiguers gegants que en diuen ciutats i abans de menjar-se’ls en diuen embotits.
– I no poden menjar llavors de plantes i mosquits, com tothom? Marxem d’aquest lloc, mare, tinc por. Si us plau…
– D’acord, volem. Una altra cosa molt important és que només podràs beure aigua de les fulles de la rosada o de la pluja. Mai, mai, mai, per molta set que tinguis, de cap font, riu o llac.
– I per què?
– Ai, no ho sé pas. Només sé que qui en beu emmalalteix i mor. Són aigües podrides.
– I per què no ens quedem al Vallès, com has dit abans?
– Perquè del Vallès ja no en queda res. Només formiguers de ciment. Ho he observat en sobrevolar-lo durant el viatge.
– I per què…
– Prou, pesat! En arribar al Bellmunt li preguntes a la tortuga; ella és sàvia i ha viscut molts anys. Molts més que nosaltres, les orenetes. Per cert, al Bellmunt no arriba aquesta olor a podrit i a massacre… de moment.
– Bieeennnn!
Vingudes en el seu estol de passar l’estiu a les terres australs les orenetes anuncien l’arribada de la primavera i la fi del dur i fred hivern. Talment alegren la vida als primers pobladors que les veuen. A més per tots és sabut que la primera oreneta vista és símbol de salut i força al canut.
Arribades les nostres dues orenetes al seu tradicional cau, un niu instal·lat a la façana sud del paller d’un vell mas a la falda de solell de la Serra del Bellmunt la mare féu quatre indicacions al fill, darrer supervivent de la niuada de l’any anterior, perquè s’emancipés. En endavant s’hauria d’espavilar tot sol: Buscar teca, aparellar-se, fer el niu i tenir cura i aliment dels pollets abans de reprendre la gran migració cap el sud. Ben poca cosa, tu.
Aquell vespre mateix el nostre Piru podria obtenir resposta a totes les seves preguntes. Què són aquells camps d’extermini anomenats granges? Per què s’hi tortura els animalons en aquelles condicions? Quin delicte han comés? Per què se’ls vol exterminar? Què són els embotits? Per què no es pot beure aigua de les fonts, ni dels rius ni dels llacs? Potser la mare l’havia enredat? La vella tortuga li ho explicaria tot. Mentre es pon el Sol és costum arreu del planeta que els animals es reuneixin al voltant de l’arbre més majestuós de la contrada per acomiadar l’Astre Mare i fer-la petar.
L’arbre més destacat de la contrada era la vella alzina que encara recordava de l’estiu anterior, quan encara era un pollet. Allà hi seria puntual. La resta del dia l’havia d’aprofitar per refer-se del viatge i recuperar energies als camps florits i plens d’insectes. També ajudaria la mare a restaurar el niu dels desperfectes causats pel fred hivern; era allò mínim que podia fer per agrair-li les cures i l’amor que li havia dedicat. Arribada la tarda el nostre Piru, rendit, se’ns adorm. Del tot comprensible. Els primers raigs de l’albada el desperten malhumorat amb ell mateix. Mira que deixar passar l’oportunitat de preguntar a la tortuga… Els interrogants el roseguen per dins. Quins nervis… no encerta ni un mosquit. S’ha de conformar amb algunes larves minúscules. És el neguit de voler accelerar el temps perquè arribi el vespre. Però la gran mare Sol no altera el seu ritme per la seva insignificant fotesa. Maleïda mandra que el va fer presoner de la son ahir!
A la fi, després d’un dia ben ensopit arriba el vespre, el moment de retre homenatge a la Gran Mare que ens dóna la vida… i l’ocasió per cosir la vella tortuga a preguntes per apaivagar tots els interrogants roents.
Acabat l’espectacle impressionant de la posta de Sol el nostre Piru és el primer en atansar-se al la tortuga i plantejar-li l’allau de dubtes que l’inquieten…
– Ui jovenet, vens fort i amb fam de coneixement de les terres del sud que jo mai veuré. Tot plegat és una llarga història, la història més increïble que hauràs sentit mai, però certa. Si tens paciència i la vols escoltar…
– Sí, i tant…
– Però a canvi m’hauràs de descriure els paisatges i les experiències que has viscut a les terres llunyanes de les que vens i els que has descobert durant la llarga migració.
– Entesos. Tracte és tracte, vella tortuga.
– Sargantanes i gripaus, esquirols i pardals, papallones i marietes, prepareu-vos per sentir la història més surrealista mai escrita i que jo vaig viure directament en la meva closca estant. La història de quan el món es va capgirar…
Doncs fa molts i molts cicles solars, quan jo tot just era una closca tova i jove vivia al fons de la plana, on ja existien les mateixes edificacions grises que anomenen granges i els grans formiguers on habitaven uns éssers terribles que caminaven sobre dues potes, els humans. No us preocupeu, ocells i aus, no éreu pas vosaltres, aquests no tenien plomes ni volaven. Tanmateix eren terribles. Tot això que s’explica d’ells és cert: tenien les gallines, els porcs, les cabres, les ovelles, els ànecs o qualsevol animal del qual se’ls acudís treure un profit apilonats i tancats en gàbies sense poder bellugar-se i vivint sobre les seves pròpies femtes. Els engreixaven durant sols i llunes tot fent-los creure mitjançant un Sol fals que sempre era de dia i, quan pensaven que ja els podies aprofitar, se’ls enduien al formiguer del símbol negre: L’ESCORXADOR, on els mataven sense pietat a cops o amb una màgia invisible que es feia ballar com bojos abans de morir. Els humans en deien electricitat. Després els esquarteraven i els convertien en llargues branques rectes per menjar-se-les; en deien embotits.
El pitjor no era la mort, sinó la tortura diària que suposava la curta vida d’aquests animals empresonats respirant les pròpies femtes i pixums. Ho sé de bona tinta perquè m’ho van explicar els propis presoners. No, a les tortugues no ens feien res; vaja, si ens veien ens esclafaven amb el peu, ves per on. Als ànecs els feien engolir el menjar fins fer-los rebentar el fetge; i se’l menjaven amb delit… a les truges quan parien les engrapaven immobilitzades contra el terra perquè els garrins xumessin sense parar per créixer abans i convertir-los en somaies… els pollets de gallina els triaven acabats de néixer i els amuntegaven vius en grans teranyines que tancaven fins que s’ofegaven; llavors se’ls enduien amb les plomes dels galls, gallines i els ossos dels cadàvers dels companys assassinats i els transformaven en perfums i sabons per fer olor o en menjar dolç pels cadells humans (llaminadures, crec recordar que en deien).
I els cadells humans (nens, nenes, mainada), CANALLES ! Eren pitjor que les llegendàries hienes. D’una crueltat sense límits: gaudien mentre feien festes torturant animalons indefensos: Sentir els crits d’un saltamartí mentre li arrenquen les anques, treure un peix de l’aigua i observar-lo com s’asfixia lentament, ruixar un gos amb un líquid i posar-hi foc, sentir els crec de la closca de les meves germanes esclafades pels peus d’aquells bàrbars… i sentir com ho celebraven amb aquells terribles udols ja, ja, ja, i els crits de terror de les germanes torturades encara em ressona com si fos ahir.
En Piru i la resta d’animals aplegats sota l’alzina no s’ho podien creure. Feien cares i becs d’entre descreguts fins a terroritzats. Alguns van fugir de tant horror verbal per recloure’s en la pau dels seus caus.
– I l’aigua? Què passa amb l’aigua? I encara campen lliurement aquests humans? _Més d’un va empassar salivera_.
– Fem-ho per ordre marrecs. Els pixums i les caques dels animals empresonats als camps de concentració i extermini s’acumulaven i s’acumulaven fins a ofegar els pobres porcs, gallines… o emmetzinant els seus pulmons. Però també s’infiltraven a través de la sorra i de les roques fins arribar a les pures i cristal·lines aigües subterrànies fins a contaminar-les i transformar-les en verí. Durant moltes llunes morien pilons d’animals del bosc i de les garrigues; tots coincidien a tenir el cos del color de l’ocell blauet. Un dia vam associar que només els animals que s’hidrataven només amb l’herba o la rosada del matí sobrevivien a la malura. Va ser llavors quan vam descobrir que totes les fonts, rius i llacs tenien l’aigua enverinada. Això no només passava a la nostra terra, els ocells migratoris ens van explicar que passava el mateix arreu on els humans s’establien en grans formiguers i als seus camps d’extermini. Des de llavors els animals hem après a beure aigua de la rosada acumulada a les fulles de les plantes, de la pluja acumulada a les cavitats dels arbres o al rocam. També sabem de fonts encara lliures del verí dels Nitrats.
– I els humans?…
– Els humans… encara existeixen… però no com us penseu. Ei, no feu aquesta cara d’anyells degollats que ara bé la part més interessant, doncs un dia van arribar uns estranys ocells riu amunt tot explicant que venien de les grans planures blaves onejants on tots els animals eren lliures i els humans no els empresonaven, i quan intentaven caçar els animals des de dins d’unes grans closques de fusta fetes de troncs d’arbres, la gran planura blava s’emprenyava i se’ls empassava.
Potser aquells ocells eren uns bojos il·luminats, amb aquell deliri de les planures blaves. El cert és que aquell rumor es va escampar com un llamp de granja en granja i els presoners descobriren l’esperança. L’esperança és una llavor escassa però quan arrela és imparable. Un bon dia, amb l’ajut inestimable dels tudons missatgers, a tots els centres d’extermini les gallines, porcs, ànecs, conills, vaques, cabres… es revoltaren alhora i venceren els seus carcellers. Amb un èxtasi místic continuarem fins als grans formiguers i sotmeteren els humans. Els triomf animal era absolut i renaixia l’esperança arreu de la natura. Els boscos i les praderies s’alegraren, les aigües cantaren per la seva salvació!
– I com va acabar? Encara existeixen les macro granges d’extermini, els boscos són mutilats i les aigües emmetzinades…
– Doncs va succeir allò que no hauria d’haver passat mai. Després d’haver sotmès els humans els animals de granja es van trobar còmodes als seus grans formiguers, i s’hi van quedar. Van adoptar i reproduir els costums dels humans… i per nosaltres, criatures les lliures del món, poca cosa va canviar.
– Però llavors, els animals reclosos a les granges són…
– Sí, són humans. I d’ells ara se’n fan embotits, ves per on…
– Ecccs!
Ara en Piru hauria d’explicar a la vella tortuga l’aventura dels paisatges i les experiències que havia viscut en la seva curta vida a les terres llunyanes de les quals procedia fugint de l’estació hivernal. Pensava en com les amaniria per relatar-les i impressionar els animalons de la Plana. Però això forma part d’una altra història.
*Albert Hola és membre de la redacció d’Antagonistas.
