Albert Hola*
Darrerament Tv3 -com a exemple de mitjà de manipulació informativa del règim- informa de recurrents «robatoris» de coure a les xarxes de ferrocarril de rodalies. Aquest ressò mediàtic podria tenir relació amb un interès polític de caire competencial i també amb que el volum de població «afectada» -en aquest món capitalista on hom s’ha de desplaçar més de 30 quilòmetres de casa per guanyar-se les garrofes- és tan gran que impossibilita «amagar-ho».
L’impacte de l’afectació sobre el sistema econòmic és tan gran… No oblidem que les persones que no agafen a temps «el seu tren» van a vendre el seu cos, el seu treball-mercaderia al servei de l’amo explotador.
I no hi ha manera que la policia els enxampi, tu…
No cal ser guineus per saber que a les planes del Vallès (per exemple) els accessos per pista a les zones «discretes» de les línies de ferrocarril són ben tiraliniats i que és impossible tallar un volum prou gran de fil de coure com per fer «negoci al mercat negre», recollir-lo, remuntar-lo en un discret vehicle i fugir per la pista rural. Anem a veure, que en el mateix moment d’interrupció energètica ja sona l’alarma i determina la localització de la incidència. I la policia sempre és propera i amatent.
A les comissaries s’estiren els cabells de la impotència. «Putos cabrons anarquistes. La lien i es fan fonedissos, com els fantasmes del Caracremada i en Massana».
Pànic al Ministerio del Interior i al Palau de la Generalitat. Només pensar en els guerrillers, els maquis que durant dècades van desestabilitzar el règim sabotejant sistemàticament les infraestructures d’electricitat, aigua i ferrocarril, els venen esgarrifances de fred.
Acorden que això s’ha d’amagar a «l’opinió pública».
S’ha de perseguir aquests «grups anarquistes d’acció» de manera sistemàtica i incansable, infiltrant-se encara més en els moviments socials, anarquistes i en el que queda d’anarcosindicats. L’Estat i la Generalitat no poden assumir públicament aquest «desafiament» que els deixa al descobert les vergonyes.
Tanmateix saben que els «llops solitaris» són prou eixerits com per deixar-se caure entre els moviments de masses. I menys encara per fer qualsevol ostentació autocomplaent. Han triat un lluita concreta i compromesa: l’afebliment del règim mitjançant el sabotatge de les seves infraestructures: planifiquen amb detall, arriben caminant des de lluny, robes opaques, sense telèfons mòbils, actuen ràpid i fugen camp a través, per vessants, boscos, corriols.
L’afectació a l’economia és gran. Uns quants milions d’euros s’escolen de la butxaca dels empresaris en cada acció. Les patronals treuen foc pels queixals perquè la policia sempre fa tard. Els Ministres i Consellers d’Interior ja són assenyalats. La tremolor també arriba a les «cadires presidencials».
Són massa «talls elèctrics, interrupcions d’internet i telèfon, de gas a les foneries, canalitzacions d’aigua cap a polígons industrials, treballadors que arriben tard a la feina per culpa «d’avaries» al tren… Sabotatges que fan perdre molts diners als «emprenedors del país». Això no pot continuar així o «prendran mesures polítiques dràstiques».
De moment les alteracions són prou aïllades perquè cap «periodista independent» [dels pocs i poques que en queden] lligui caps i hi fiqui el nas.
El subconscient fa recordar a les «Autoritats» els Solidarios, Massana, el Quico, en Ramon Vila, les vagues per rèplica durant la llarga dictadura franquista -de fet per això darrer la Llei de Vaga actual prohibeix expressament el Dret de vaga per solidaritat o per motius no laborals: socials, inflació, ideològics, polítics- i allò de «crear un, dos, tres, molts Vietnam» del Che Guevara. Suor freda. Saben que els veritables anarquistes no juguen al movimentisme ni al malmenorisme. Aquests ho són. Dissenyen i executen les accions en funció de les pròpies capacitats reals. Ara minses, encara. Cal escapçar-los abans que arribin els segrestos, les «expropiacions» -com diuen ells- de bancs, edificis, fàbriques, camps de conreu. Insurreccions col·lectives…
Els sabotatges als trens de rodalies (i alguns AVE) no es poden silenciar per més temps. «L’Estat i l’Administració hauran d’assumir la seva incompetència per aturar robatoris de coure per delinqüents i que afecten a la pobre ciutadania indefensa, impedint-la anar a treballar per mantenir les seves famílies». Aquí s’assumeix cert mea culpa per part de l’Administració [negligència considerada molt assumible en una societat totalment atomitzada i socialment desmobilitzada] i es victimitza la ciutadania treballadora com a «damnificada innocent de l’incivisme de les bandes de delinqüents»(i). D’aquesta manera s’esmorteeix el potencial perill de multiplicació dels sabotatges per imitació i rèplica revolucionària.
«Però s’ha d’enxampar ja aquests desgraciats i deixar-los fora de circulació. Peti qui peti. O el Florentino, l’Ortega i les Koplovitz ens faran rodar els caps -xiuxiueja una conversa privada al Congrés dels Diputats-.
Una guspira d’esperança en aquest present colonitzat arreu pel narcisisme.
En Quico, en Marcel·lí, en Ramon i tantes i tants anònims abnegats que vau lliurar les vostres vides per les idees no us heu perdut en l’oblit del temps.
Encara sou vius! Mil gràcies per l’exemple.
Vejam si l’aprenem.
(i) En uns primers moments es va filtrar conscient i estratègicament l’origen d’aquestes bandes (Romania, Europa de l’est, deien), però la detecció de les reaccions xenòfobes conseqüents per part de la població contra ciutadans d’aquests orígens va fer que deixessin estar aquest moviment de distracció, per ser contraproduent.
*Albert Hola és membre de la redacció d’Antagonistas.
