La bestiola de l’apocalipsi que ens va fer lliures


Albert Hola (@holalbert)*

Vet aquí una vegada que els poderosos del Món, anomenats G20 (que són ni més ni menys els polítics manats pels empresaris) van reunir-se per tractar els grans problemes mundials:

1) El canvi climàtic.

2) L’acabament del petroli.

3) La superpoblació mundial.

Després de debatre entre banquet i banquet amb pernil ibèric, llagostins i Koala al forn van acordar no fer cap actuació en relació als punts 1) i 2) ja que fer-ho els suposaria tenir menys beneficis.

En relació al punt 3) van consensuar que hi havia massa persones al planeta Terra i que això era un perill per l’equilibri mundial.

– Aviat no hi haurà menjar per tothom.

– Sobra gent en aquest Món.

– Però nosaltres, els Directors d’Orquestra del Món i dels Negocis som imprescindibles!

– Ja sé! Els avis, que ja no serveixen per treballar i a sobre cobren una pensió, no els necessitem pas. Són deficitaris, ens sobren.

– I els pobres, i els aturats que no tenen feina. Ni ofici ni benefici. A aquests no els trobaria a faltar ningú, fan nosa.

– Visca, que n’és d’eixerit, Míster Gris!

– Restablirem l’equilibri demogràfic!

– I com ho farem? No voldreu una matança que provoqui una revolució internacional?

Finalment van acordar «l’eliminació» de totes i tots els avis, pobres i persones sense feina mitjançant una estratègia força astuta, discreta i infal·lible. En un laboratori secret, a l’interior d’un continent també secretíssim i a una ciutat ultra secreta van reunir l’equip de biocientífics més competencial (és a dir, obedient i sense escrúpols morals) amb una missió transcendental per salvar els futur de la humanitat: Descobrir les debilitats comuns als organismes (al cos) de les persones àvies, pobres i sense feina per crear un bacteri que els afectés només a ells, reduint la població del Món i l’equilibri del Planeta.

ERA PEL BÉ DE TOTHOM, COM DEIEN ELS AMOS DEL G20.

La primera part de la investigació va ser molt exitosa: Van descobrir que les persones grans i humils s’alimentaven de manera menys variada perquè el preu del peix, la fruita i les verdures fresques s’havien posat pels núvols i no els podien pas comprar. Tot plegat feia que el seu Enzim Delta, essencial per la vida, fos dèbil.

La segona part del projecte, que es deia «Salvació de la Humanitat» consistia en la invenció d’un bacteri que ataqués només aquest enzim i escampar-lo pel Món. Després d’una sèrie de mortaldats casuals i desconegudes haurien salvat el Planeta Terra. SERIEN UNS HEROIS!

El fet és que la creació del bacteri estava en la seva fase final i només calia la darrera modificació perquè no afectés l’Enzim Gamma , ja que llavors la mortalitat seria universal i podria acabar amb l’espècie humana.

Els científics, orgullosos, brindaven pels seus avenços amb cava de Sant Sadurní d’Anoia, però un cop de colze desafortunat va fer caure a terra el flascó amb el virus a mig desenvolupar a l’interior.

-CATACLINC!

– L’òstia!

– Què farem? El contagi és automàtic!

– Som contaminats!

– Morirem i escamparem el virus letal per tot el Planeta!

– Sstt! Silenci! No diguem res a ningú i desenvolupem un antídot.

– Sí, tens raó.

I així els «competents» científics callaren com murris i tornaren a casa seva com cada dia pensant que l’endemà solucionarien el seu error.

No cal dir que amb la seva imprudència van contagiar les seves famílies, els seus veïns i veïnes i ben aviat el virus va escampar la mort per tot aquell país, ja no tan secret. Ells però, van ser els primers a en morir víctimes del terror que ells mateixos havien creat.

El bacteri es va anar estenent per tot el Planeta afectant als nostres avis i iaies, als i les pobres, a les persones sense feina, però també a totes aquelles que sí tenien feina i als rics… que tot plegat no ho tenien previst. És el que de vegades passa quan es juga amb foc…

Els polítics i empresaris de tot el Món, els veritables culpables, van amagar la seva malesa i van posar-se la disfressa i la medalla de «Salvadors de la Humanitat» decretant Estats d’alarma i confinaments obligatoris a casa, censura a la premsa… reprimint les llibertats de moviment, associació i expressió de la població… i fent sentir culpables les poques veus crítiques i discrepants.

La majoria de la població, desconeixedora del desvergonyiment dels seus Governants obeïa i els carrers eren buits per «frenar la pandèmia» ja que «Els bons Governs vetllen sempre per nosaltres». Mentrestant els empresaris aprofitaven l’avinentesa per acomiadar els i les treballadores de manera gratuïta, deixant sense menjar que dur a la boca els seus fills i filles. Qui es queixava era assenyalat i detingut per la policia i els soldats.

Aprofitant les xarxes socials, que fins el moment només havien servit per atemorir els ciutadans davant del perill imminent de mort, grups de persones que havien anat lligant caps i sospitaven la veritat van anar capgirant la situació.

Ja que no podien protestar al carrer perquè serien denunciats i detinguts van idear els hashtags #Amor #JotAbraço i #Testimo amb la consigna secreta que totes aquelles persones amb símptomes de la malaltia desenvolupada pel nou bacteri es dediquessin a abraçar empresaris, polítics, banquers, policies i soldats.

Amb el temps el procés natural d’immunització davant del bacteri i les vacunes van fer el seu efecte i l’afecció va minvar fins desaparèixer.

D’aquest període de caos i dificultats però va sortir una nova oportunitat: L’extensió del #Jotabraço arreu del Planeta va contagiar letalment els empresaris i els polítics, l’1 per cent de la població mundial i els éssers més perniciosos de La Terra.

Una vegada conscient de tot allò que en realitat havia passat, la humanitat, lliure dels peatges de la propietat, els lloguers, els deutes als bancs i del domini que exercien els extingits poderosos es va organitzar de manera autogestionada: és a dir, decidint entre tots i totes les ciutadanes què havien de fer, com ho havien de fer o a qui s’havia d’ajudar evitant que tornessin a ressorgir personatges egoistes escanyapobres.

I conte contat, conte acabat.

*Aquest és un relat de ficció. Qualsevol relació dels continguts del conte amb fets reals és pura coincidència.


*Albert Hola forma part de la redacció d’Antagonistas.org