Marciano Cárdaba
Nota editorial: Aquest text fou publicat originalment, el 28 de maig de 2017, com a comentari d’una noticía apareguda al blog ‘Observant el temps i la vida’, allotjat a Vilaweb.
La novel·la El pacifista que pretenia volar una discoteca, de Joan Gasull, gira al voltant d’un atemptat. Presentada arreu com la recuperació de la memòria històrica d’un petit grup d’oposició antifranquista a les acaballes de la dictadura a l’Empordà, narra la peripècia d’en Tubau, un jove que, víctima dels encanteris mentals d’un il·luminat (p. 131), el Bombetes, acaba a la teulada d’una discoteca el 24 d’agost de 1969, amb vuit cartutxos de dinamita sense esclatar, detingut i condemnat a divuit anys presó, dels que complí set. Algunes seus parroquials, l’institut Ramon Muntaner, de Figueres, i un pis al carrer Peralada de la vila, són els punts de cohesió de aquesta història, amanida amb lectures mal enteses de Freud (p. 116), esments indefinits de Marcuse i, fins i tot, un elogi a la fèrria disciplina de l’aula juvenil (p. 24). L’autor ha fet de mestre.
La novel·la obvia el context social, la vida de les classes treballadores i passa de puntetes sobre l’ideari llibertari del grup, que caracteritzà tant les seves denominacions: Joventut Indiketa Llibertària (1966-67), Comitè d’acció revolucionària Bakunin (gener 1969), los Zagales, que evolucionà a Kronstand (1971-72), com les seves pintades i els seus textos propagandístics: “19 de julio”, “Año 33 de la Revolución Social Española” (1969, doncs), “MOVIMIENTO LIBERTARIO” (1 maig 1970), Grupos Anarquistas de las comarcas gerundenses (1971), CNT-AIT (1972). El castellà, diuen, era per a despistar, i les referències a l’opressió política i l’explotació econòmica formaven part de la retòrica de l’època.
Figueres, lluny de formar part d’un “moviment ampli i creixent d’oposició a la dictadura” (p. 42), era aleshores la més pura representació de l’anomenat “desarrollismo” franquista: ciutat adoptiva, subvencions, medalla d’or de la ciutat al “caudillo”, centenars d’hectàrees regades a la plana per l’aigua del pantà –que assegurava també el creixement de la ciutat–, turisme a la costa, primera pedra del museu Dalí, nou suburbi a la Marca de l’Ham… Les políticament passives classes mitjanes feien la viu-viu, omplien la bossa i garantien l’estabilitat social. Eren la peça social clau del règim, a Figueres i arreu. En bona lògica, amb totes les seves necessitats físiques cobertes, els seus fills –el nostre trio, el curs 1967-68, dinava ranxo al quarter de la Guàrdia Civil (p. 68)– sortiren contestataris, com els de Tiananmén. Pares i fills obrien el camí de la Transició: un pacte entre els reformistes del franquisme i les élites del antifranquisme polític, on ningú qüestionava el model d’explotació i distribució capitalista, perquè no el patien, i menys encara qüestionaven la propietat privada, perquè la gaudien.
L’autor esmenta els bons capellans que cedien locals a la joventut (p. 111) –i molt aviat a l’oposició–, però presenta la dictadura com aliena a l’Empordà, malgrat que tots els guardians de la moral del nacionalcatolicisme (p. 46) eren empordanesos. També ho eren totes les forces vives de la ciutat, inclosos los pròcers de la terra que l’autor fa servir de referent per endinsar-se en l’èpica i el romanticisme. Dos conceptes que podem qualificar d’alienants, tot i que, si seguint la triada Marx-Freud-Marcuse, la paraula adequada seria reaccionaris. Si a aquest univers mental afegim la posició erecta dels homínids com un fet cultural forçat (p. 117), un super-jo amb una càrrega gairebé genètica (p. 115) i la repressió sexual com a producte ambiental (p. 35), que no ancestral, no hi ha dubte: avui “els déus ja no habiten els olimps del pensament”. Pansida la veu del poeta, el soroll del saxofon ho amaga tot al teatre Jardí.
Al país, en general, la lluita antifranquista dels fills de la classe mitja es limitava a algunes carreres davant els grisos a Barna, protestar per les detencions arbitràries, entonar cançons que demanaven llibertat (p. 43), rebutjar la caspa cultural franquista (p. 67), fer pintades, burlar-se de les normes de la dictadura (p. 56) i, en el cas del grup empordanès, imprimir fulls volants llibertaris amb el ciclostil que feia servir la OJE de l’institut per a publicar el seu butlletí. La condemna a Tubau no va impedir la continuïtat d’aquest grup, gairebé en la seva totalitat aliè a la seva acció. El Bombetes –que havia portat el fulminant de Roma–, amb la branca paterna ben relacionada amb la Benemèrita, i Gasull foren absolts gràcies a la influència d’un comandant de “les forces d’ocupació” (p. 145) davant el general Pérez-Viñeta (p. 185), dels “azules”. El procés de Burgos centrà les pintades del grup el desembre de 1969, intentant fins i tot una vaga a l’institut, a l’inici de 1970, per protestar pel judici. Aleshores, tot i que l’autor parla de classes de gramàtica clandestines (p. 45), feia tres mesos que havien començat les primeres classes públiques de català a Figueres.
En aquesta lluita pel canvi polític i cultural, el PSUC tenia un parell de militants a Figueres des de març de 1969. El més exposat pel seu càrrec a la universitat de Barna, Jordi Dagà, fou detingut el desembre de 1970 i passaria sis mesos a la presó. A finals de 1971 el PSUC enllestia l’Assemblea de Catalunya (també l’escanyaria després de les eleccions de 1977). Alguns empordanesos, que es reunien a les Closes de Vilamacolum, acabarien dins l’assemblea, mitjançant la Taula Democràtica de l’Alt Empordà, el 1973. Aquest últim any, en Pere “Paleta”, que feia un parell d’anys s’havia afiliat al PSUC a París i era a la Taula, intentava organitzar amb algun altre les CCOO a Figueres, on, per a la seva sorpresa, el contacte del PSUC era en Caussa, un “no proletari”. Detingut i maltractat a Sabadell el setembre de 1974, en Pere era dels pocs antifranquistes als que li preocupaven de veritat les condicions de vida dels treballadors, al marge del rendiment polític que buscaven els diferents partits. Era un assalariat. La lluita dels sindicalistes a Figueres, aleshores ja força tolerats pel règim, no era fàcil davant les possibilitats reals d’ascendència social que s’oferien als treballadors: accedir a la propietat d’un pis i un cotxet, a la generalització de la Seguretat Social, a millors oportunitats educatives i a un incipient Estat del benestar.
L’execució de Puig Antich el 2 de març de 1974, el comitè de solidaritat amb els presos del MIL enllestit tot seguit, la barrejà d’algun membre d’aquest comitè amb l’OLLA –un invent de la policia, segons el comitè– sí afectaren al grup llibertari de Figueres. Méndez fou detingut el 22 de març en la batuda contra l’OLLA i a la primera oportunitat fugi a França per estalviar-se el TOP. Bombetes també girà cua cap al país veí, a casa de l’oncle Torres, que no Torras (p. 93).
Mort el dictador, els polítics començaren a traficar amb ideals morts, i CCOO i CNT a organitzar treballadors. La UGT no existia. Els “cocos” guanyaren de llarg els “àcrates”. Pallach intentava, des del PSC-R, controlar la CNT, on havia militat durant la guerra civil. Pere “Paleta” no parà durant la vaga de la construcció, l’abril de 1977, on els gitanos, contractats en les obres del Parc, van posar la nota exòtica amb les seves passejades a cavall durant la setmana de vaga, que secundaren. Durant la vaga de Caresa, sis mesos després, ja es va perdre la unitat sindical. Al novembre, Benejam (CNT) i Palahí (que medrava a la UGT després de deixar la CNT, on veia clar que no tocaria poder) es barallaven a la premsa. La vaga de baix rendiment a Fridasa, iniciada en solidaritat amb un treballador sancionat amb un mes sense feina i sou, a l’abril de 1978, fou la primera relliscada de CCOO, ja que el comitè d’empresa la perllongà un mes i mig en contra del desig dels treballadors, que la veien com un clar assumpte personal. Acabà quan els treballadors decidiren enfrontar-se al comitè, i a les eleccions sindicals de 1980, dels nou representants que corresponien als 145 treballadors de l’empresa, CCOO tan sols arreplegà un i la UGT cap. La següent relliscada fou falsificar les actes de l’assemblea d’hostaleria (8 persones), en vaga el maig del 1978.
Tubau, present a totes les llistes de presos anarquistes que feien a l’exili, s’havia convertit al PC(i) durant la seva estada a la presó. Sortí el 1976, amb Suárez de president de govern, i formà part de la Comissió pro-amnistia, del secretariat comarcal de l’Alt Empordà de CCOO i es presentaria a les eleccions de 1977 pel Front per la Unitat dels Treballadors (91 vots a Figueres), i en 1979 i 1982 per la LCR (39 i 8 vots respectivament). En Pere “Paleta”, secretari general de CCOO a Figueres el maig de 1978, desenganyat pels personalismes dins del PSUC, acabaria al prosoviètic PCC. L’erosió de la legitimitat del sindicat (la UGT mai la tingué), dels partits polítics i de les noves institucions portà la desafecció política. Els sindicats es convertiren en gestories de pobres i es burocratitzaren, aixoplugats per la nova elit política, formada pels fills del privilegi cultural i econòmic, els franquistes reformistes i algun arreplegat que havia deixat els ideals a la cuneta. Sense cap oposició real, es repartiren els privilegis i s’instal·laren en l’endogàmia, la corrupció i el nepotisme. Fills de la seva classe, avui continuen actuant com a tals, aliats amb els burgesos en la defensa dels seus privilegis classistes i amb els ulls clucs davant la corrupció que els envolta. Viuen de l’olla i ens expliquen batalletes.
